Més que un espectacle,
la creació de la italiana Caterina Moroni és una experiència meditativa. Tot
comença quan se’ns proposa seguir individualment les instruccions d’un mapa i d’uns
auriculars que fan anar a cada espectador a una làpida del cementiri. A partir
d’aquí, la nostra guia, a la que només escoltem pels auriculars, ens demanarà
que fem diverses accions en una comunió cerimoniosa amb la vida i amb els
morts. Ballar sobre la gespa, estirar-nos al costat dels que descansen
eternament, contemplar el cel i sentir la terra sota els nostres peus. Celebrar
la vida al costat dels que ja no la tenen, recordant que algun dia tampoc la
tindrem.

La peça resulta
una primera aproximació d’una idea que podria arribar més lluny si fos més
personalitzada. Podria, per exemple, proposar accions diferents per als
espectadors –ara mateix tots passem per les mateixes instruccions- generant experiències
diverses. Podria també integrar-se més en l’espai, aprofitant les històries de
les làpides sobre les que es representa.

Tot i així, la
llavor de l’espectacle és molt bona. Una mecànica trencadora i molt senzilla
que trenca el tabú i ofereix des del respecte una experiència de reconciliació
amb la mort. Certament, resulta curiós, provocador inclús, veure un grup de gent
ballant en un cementiri. Però, si ho pensem, no sembla haver una millor manera d’homenatjar
als morts que honrar-los amb el millor que tenim: la vida.