Els cementiris són espais d’intimitat, habitualment, arraconats de la ciutat. Hi ha calma, però sobretot hi ha oblit. La cultura occidental ha preferit deixar la mort a les espatlles, amagar-la, obviar-la tant com es pugui, tot i que tothom sempre hi trobarà aquesta meta. La proposta de Caterina Moroni convida a enfrontar-se amb la mort. Amb els que ja no hi són. Per fer una traslació a què tots hi hauria algun dia que no hi som. Tot fuig, en perspectiva. S’escapa. Però, el goig de la proposta és que la invitació a aquesta experimentació no és tètrica, sino vital. Convida a balllar, des de la intimitat, a retrobar-se amb l’ànima que ocupa el propi cos. de donar-li espai perquè s’expressi. Hi ha la intimitat d’un cementiri (els grups són molt reduïts i es queda molt escampat en la sala de les tombes més antigues.

L’oportunitat contemplativa permet observar com tenen el mateix enterrament els soldats de la Brigada internacional. Ocupen un nínxol similar als que no tenen làpida (un petit mur només indica qui hi ha, escrit a mà sobre el mateix guix). Com el de Lola, una dona de 37 anys, que va morir en plena Guerra Civil. La performance n aporta cap informació de ningú. Però potser és millor que cadasacú vegi els paral·lelismes, iimagini la vida que va tenir el cos que ara resta rere una làpida o sota uns pams de terra. Recordar és reviure. La vida és el regal que han fet els avantpassats, que ja ningú recorda. Netejar làpides, contemplar la diferència de cada família, les flors o els gerros. Veure les bigues primes que aguanten el sostre del claustre. Palpar el sol i la gespa, aquesta és la proposta.