Hi ha dues veritats com temples que ressonen en la seqüela de L’enemic del poble, a càrrec de Christiane Jatahy (I si elles marxessin a Moscou?). El doctor Stockmann remata la convivència social quan declara que «La veritat ha mort». Si la realitat varia segons la bombolla mediàtica, que esquitxa a cada ciutadà. l’entesa és impossible. La política en va plena. Els adversaris es mouen per eslògans i eviten, quasi sempre, debatre les ombres de màximes tan irrefutables.

Stockmann i la seva filla (interpretats per Wagner Moura i Julia Bernat) aconsegueixen una mena de judici amb un jutjat imparcial (11 espectadors triats aleatòriament d’entre el públic) per mirar de redreçar la seva misèria. Hi ha una coordinadora del jurat (Sílvia Ferrando, similar al Contra Antígona d’Andrea Jiménez). Han passat tres anys que la família del doctor i director del balneari han hagut de sortir del poble. En aquest impàs, la dona ha mort conseqüència d’una depressió i l’avi empresari pelleter que contamina l’aqüífer s’ha quedat els dos fills menors. Jatahy alterna la representació en viu amb els audiovisuals: Pretenen que no siguin un simple complement; però, en realitat ho són perquè retraten els testimonis del judici, en el que també apareixerà, en directe, el director del diari local. Avui la situació d’entrada ja seria titllat d’escàndol i corrupció: l’alcalde (Danilo Grangheia) atorga, a dit, al seu germà metge que dirigeixi el balneari que, finalment, donarà el progrés que necessitava aquest poblat brasiler. Però aquesta no és la raó per considerar-lo enemic, sinó la denúncia que les institucions volen amagar un informe científic que ha detectat cromo hexavalent, un element altament cancerigen. El jurat neutral comprovarà que el doctor és molt irascible i vehement en la seva argumentació. Mentre ell aporta proves, les institucions mostren testimonis i declaracions provant de deixar en evidència, en clau sentimental, el doctor. En contra de Thomas Stockmann, es mostra un instant en què denega de la democràcia de les masses.

Fa uns anys, Roger Bernat va procurar fer un judici a Hamlet. El jutge, així com el fiscal i l’advocat defensor eren d’ofici. Les argumentacions variaven en cada sessió (perquè canvien els juristes). I, novament, la deliberació final l’atorgava el públic, amb les consideracions finals que decidís el jutge. Ara, la seqüela d’Ibsen es desentén dels professionals. També queda en tela de judici el comportament del diari local, que ha acabat cedint a la pressió al Poder. Diu l’equip que mai el resultat del jutjat popular és unànim. Sembrar el dubte ajuda a entendre que el pes dels arguments pot variar en cada jutge. I quina és la segona gran veritat del muntatge? El doctor acabarà desentenent-se del resultat del judici, exhaust. Novament, a la sort d’uns anònims, que no sabrà si la por i la manipulació l’haurà ofegat als llots, de nou. Ja li és igual. Haurà de carregar amb el dubte davant de la segona certesa: Mai un germà deixa de ser-ho. Una gran veritat que podria haver donat molt més joc que la peripècia dels protagonistes d’Ibsen.