Ja sabeu ( hem vist prou pel·lícules com per saber-ho, començant per la seminal “Dotze homes sense pietat”)  el que passa amb els jurats populars dels Estats Units d’Amèrica: es veuen obligats a romandre reunits tant de temps com calgui per tal d’emetre un veredicte que ha de ser unànime; en cas contrari el judici es declara nul.

Però a casa nostra les coses funcionen de manera més laxa, i en hi ha prou amb una majoria de vots per tal de poder passar-li les conclusions al jutge que ha de dictar sentència : per a emetre un veredicte de no culpabilitat  només calen  cinc vots favorables , mentre que el de culpabilitat en requereix un mínim de set.

I no cal ni dir que la laxitud es torna encara més amplia quan es tracta d’un judici teatral com el que ara ens ocupa .Un judici que, a casa nostra, ha estat guiat de la mà per Sílvia Ferrando Luquin, la molt  experta dramaturga que aquest cop se les ha  tingut que veure amb els mecanismes de la justícia per actuar de moderadora entre totes les parts . Un judici en què el jurat està format per membres del públic. I la sentència del qual pot canviar a cada nova representació. En  aquest cas, la majoria simple ja ho resol tot. Però , alhora, en aquest cas la sentencia té data de caducitat, perquè pot passar que la propera  funció s’inclini en sentit contrari.

De fet, la directora d’aquest magnífic espectacle amb el qual Christiane Jatahy recupera tot el crèdit que havia anat perdent en les seves més recents visites, dona testimoni de com de diferents han estat els resultats fins ara en els diversos llocs en els quals s’ha representat. Tot  i que cal afegir que el veredicte emès pel jurat barceloní al finalitzar la primera funció ha coincidit casualment per complert amb l’emès pel jurat que dies abans havia assistit a l’estrena del muntatge al Festival d’Avinyó:  tant en un cas com en un altre ( i caldrà tornar més endavant a aquest resultat) l’acusat ha estat absolt per nou vots a favor seu  i dos en contra seva.

Estic parlant del  judici que  ha de dictaminar si el doctor Thomas Stockmann és un enemic del poble ,  tal i com  el va declarar al seu moment l’assemblea popular convocada  a la seva població natal,  o ve mereix ser absolt d’una vegada per totes  d’aquesta terrible qualificació que ha marcat des de llavors de forma ben dramàtica tant la seva existència com la dels seus essers estimats.

De fet, al doctor Stockmann el venim jutjant d’una o altra manera des del 1882; des que Henrik Ibsen publicà la seva magistral obra “Un enemic del poble” pocs mesos abans que aquesta fos representada per primera vegada al Teatre Christiania d’Oslo . I des de llavors, Stockmann no ha deixat mai de ser vist com el protagonista d’un potentíssim text amb un gran contingut polític susceptible també de vegades  de provocar intenses polèmiques . De fet, en aquests darrers anys hem pogut veure (amb  resultats desiguals)  més d’un muntatge de l’obra  o inspirat en ella que ha recorregut ja a la participació activa del públic a l’hora de dir la seva i entrar en debat   Quelcom facilitat per les diferents perspectives amb les quals podem valorar la , en principi,  molt ètica posició del doctor que denuncia la contaminació patida per  les aigües del balneari del qual depenen  tant l’economia de tota  la seva ciutat, com la d’ell mateix.

¿ I qui pot discutir que, per molts sacrificis que això comporti, cal posar fi al perill implícit en aquesta contaminació , fer-la pública, tancar el balneari tant de temps com sigui necessari i posar en marxa les (molt costoses, això sí) mesures que assegurin la salut de qui busca precisament salut en aquestes aigües?

Però ara mirem-ho des de l’altra banda. Aquesta població ha patit èpoques molt dures de rígida austeritat propera a la misèria. I ara que la prosperitat ha començat a fluir pels seus carrers cada cop més plens de turistes, i que els clients estan omplint cada cop més de gom a gom el balneari, surt el bon doctor (fins ara ho havia semblat) , i decideix amargar-li a tothom la festa amb una devastadora notícia. Una  noticia que , d’altra banda, ves a saber tu fins a quin punt és veritablement demostrable, o respon només als afanys egocèntrics , les possibles ambicions  i el fort caràcter d’aquest home que ara fins i tot no dubta en plantar-li cara al seu propi germà, l’alcalde que ha estat decisiu també a l’hora de potenciar el balneari com a gran motor econòmic dels seus conciutadans.

Però fins i tot si deixem de banda tot això de l’economia i la solidaritat amb els teus conciutadans i veïns i amics de tota la vida, hi ha l’efecte provocat per aquelles paraules que l’enfurismat Stockmann deixa anar en plena assemblea, i que portarà per sempre més clavades a l’ànima com una espina . Les paraules amb les quals no solament arriba a qüestionar el paper que li correspon a la majoria, sinó que arriba a qualificar aquesta majoria amb els pitjors adjectius, i considerar-la responsable de cometre sovint els pitjors errors, dels quals se’n deriven les pitjors conseqüències.

Qui és ,aquest doctoret, per qüestionar allò que constitueix el fonament bàsic de l’ordre democràtic? Com té la gosadia de proclamar  que les manipulades majories s’equivoquen de manera sistemàtica, i d’insinuar que a l’hora de buscar la veritat , cal recórrer a la veu de les minories ? Quina mena de messiànic missatge potser fins i tot filo-feixista està intentant difondre?  Per molt que  Stockmann  intenti més tard atribuir certes afirmacions a la ràbia i l’emprenyamenta del moment , aquí  hi ha quelcom més.

Aquests foren precisament  els arguments utilitzats pels conciutadans per tal de declarar al seu moment que Stockmann s’havia convertit en un enemic del poble. Però transcorreguts uns quants anys, és el mateix acusat qui ha reclamat la celebració d’un judici formal que pugui rebatre aquella informal sentència. Un judici en el qual la filla, la Petra (l’excel·lent Julia Bernat) , víctima també ella d’aquella declaració, actuarà com a advocada defensora . I l’alcalde/germà  Peter (un poderós Danilo Grangheia que sap també molt bé com defensar alhora els seus arguments) , es presentarà com a fiscal del cas.

El judici concebut i dirigit per Jatahy i propulsat tant per ella com per un Wagner Moura que demostra ser un carismàtic gegant escènic a l’altura de les seves aclamades interpretacions televisives i cinematogràfiques  (recordem que el protagonista de la sèrie “Narcos” ha estat recentment nominat als Oscar pel seu excepcional treball a l’estupenda pel·lícula” L’agent secret”) , està plantejat doncs com una mena de seqüela  judicial de l’obra de Ibsen.

Però el desenvolupament del judici i l’irrefutable domini del diàleg entre la imatge virtual (enregistrada o en directe) i l’acció teatral que sempre ha demostrat Jatahy i s’ha convertit en una de les seves més recognoscibles senyes d’identitat creativa, ens permetrà també fer puntuals viatges cap el passat. I la impactant actuació d’un Moura a qui només li cal irrompre al tribunal de justícia per ficar-se el públic a la butxaca, anirà donant-li forma a tots els arguments que el jutjat haurà de tenir en compte a l’hora de plantejar  les seves deliberacions .

I val a dir que, malgrat que tant Ibsen, com Jatahy , com Moura , estan clarament a favor de Stockmann ,  com ho fa també previsiblement la majoria del públic, els dos vots en contra rebuts a la votació final venen a assenyalar significativament i tal i com deia la mateixa directora  que la resposta originada per les paraules del doctor, no té perquè ser unànime. Això, malgrat haver estat pronunciades davant una audiència a la qual se li suposa compartir una majoria de punts comuns.

Però voteu el que voteu tant si formeu part del jurat com si ho feu des de la butaca, el magníficament ben articulat discurs de Stockmann, no deixa mai d’interpel·lar-nos de forma ben lúcida . Ho fa  parlant-nos de la cada cop més  creixent relativització d’una veritat que, tal i com Moura deixa anar gairebé a l’inici, potser ha deixat ja d’existir; que potser  ha quedat ja completament captiva  dins de les bombolles informatives guiades pel més devoradors interessos.

I ho fa recordant-nos un cop més (l’obra de Ibsen ho reflecteix ja a la perfecció) la forma com aquells interessos  que de vegades s’havien presentat com a oposats s’alien ràpidament quan veuen en perill les seves zones d’influència. I recordant-nos , fent servir com a referent el Brasil natal del muntatge, la manera com un brot pandèmic pot posar en evidència la misèria d’aquests poders que , mentre busquen la complicitat dels conciutadans mitjançant el vot, deixen alhora  que aquests morin al bell mig de la més anàrquica desatenció. O  evidenciant les manipulacions populistes d’un o altre signe que aconsegueixen que veiem al seu gust tants enemics del poble com ho marquin les circumstàncies polítiques, socials i econòmiques del moment.

On es troba el veritable enemic del poble? No pas sota la pell del protagonista d’un espectacle en el qual la improvisació marcada per les preguntes que van sorgint al llarg de procés , demostra també el domini absolut de la proposta que exhibeixen tant  la creadora com els seus intèrprets. I un espectacle conduit a ritme precís  que ens manté sempre en tensió permanent, per tal de no perdre’ns cap dels arguments que entren en combat. Ni tampoc, cap de les expressions sornegueres a la recerca de la nostra complicitat, els atacs de ràbia justiciera o els moments de claudicació emocional del fantàstic Stokmann de Moura, capaç de proclamar quan arriba el moment de la sentència que aquesta ja no l’importa gens ni mica.

Potser ,segui la que sigui la resolució,  aquesta no faci altra cosa que estar reflectint una mena de gran fracàs col·lectiu. Quan s’arriba fins a aquest punt, potser tots hem fracassat. Tot i que les paraules finals del doctor siguin una crida a seguir reclamant tants judicis justos com facin falta.