D’una
escenografia de tul blanc i flors a manats, la companyia catalano-portuguesa
Dulce Duca basteix un espectacle de malabars innovador ja que, més enllà de la
tècnica, usa un llenguatge emocional inscrit entre el món oníric, la metàfora i
la lliure interpretació del públic.

La
dramatúrgia és prou explícita en certs moments com quan la protagonista dóna a
llum (a una maça) o quan busca un company de vida, però bona part d’aquest
alegre ‘belo dia’ es deixa en mans de l’espectador, que pot jugar a veure-hi
allò que creu que passa. Probablement la comprensió anirà lligada al seu moment
vital, a la connexió que sent amb l’artista, a la voluntat d’entrar de cap o
solament de puntetes al particular univers d’aquesta noia jovial que sent la
vida amb intensitat… Però, tot i els diferents graus de recepció d’aquest reclam
actiu, el públic gaudeix de la frescor i lleugeresa de la peça gràcies a la plàstica
posada en escena amb colors vius i voluminosos i a la música en directe loopejada
amb tota una gamma de sons.

Les maces
tocaran el violí, botaran com pilotes de bàsquet, faran sorprenents equilibris
sobre llengua i dents i, també, s’entaforaran capritxosament dins la boca de la
noia que –com el Petit Príncep amb la guineu– haurà d’aprendre a domesticar-les.
Li demanaran aliment, escolta, educació, amor i dansar centrifugadament i feliç
per més malabars al·legòrics que hagi de fer.

Un espectacle
que a la sinopsi vaticina que tot pot ser real no pot estranyar l’espectador
per convertir les fors en papallones o les maces en fills. Altament recomanat
pels somiadors i els qui espremen (o en volen aprendre) cada instant de la
seva vida.