La platea del TNC es va aixecar en massa per ovacionar el Triptych de la companyia belga Peeping Tom, que ja havia presentat al Mercat de les Flors ‒són assidus al Festival Grec‒ les dues primeres peces d’aquesta trilogia, culminada ara per una apoteòsica tercera part. El que Gabriela Carrizo i Franck Chartier, directors de la companyia i del tríptic en qüestió, ofereixen aquí, fins al 20 de novembre, és una versió revisada de tres peces breus que van ser compostes entre 2013 i 2017 per al Nederlands Dans Theater: The missing door, The lost room i The hidden floor.  

Els Peeping Tom, companyia emblemàtica de l’anomenada dansa-teatre, diuen haver cultivat molt més la dansa en les seves darreres creacions, però el cert és que aquest tríptic destil·la teatralitat pura i dura, tant pel que fa a l’ambientació com per uns conflictes ‒sense trama definida i, per això mateix, enormement suggestius‒ que es projecten del corporal al metafísic. Els espais evocats pels successius mòduls, disposats sobre l’escenari de manera obliqua, potser per emfasitzar el caràcter artificial de tot plegat ‒el desplegament escenogràfic dissenyat per Gabriela Carrizo i Justine Bougerol recorda el d’un set cinematogràfic‒, corresponen a diferents espais d’un transatlàntic. Dels colors freds d’una sinistra sala d’estar passarem a una cambra amb llit matrimonial i parets de fusta; i, d’aquí, al restaurant d’un vaixell a la deriva.

La cambra de The missing door, una mena d’habitació del pànic presidida per una butaca vermella, sembla haver estat l’escenari d’un crim, per la manera frenètica com els cambrers s’afanyen a netejar tot rastre. L’estança es pobla de presències d’estatut tan incert com la contextura mateixa de l’espai: alguns objectes tenen vida pròpia, els armaris estan plens de cadàvers i les portes no s’obren amb clau sinó com a resposta a un mandat sobrenatural. Tant els burgesos com els subalterns es lliuren a contorsions i piruetes aparentment involuntàries, com ninots ingràvids i sense eix. Per més confort que prometi la travessia de luxe, res no els protegirà de les ventades. La intempèrie ‒existencial, és clar‒ es manifesta amb violència també en sales interiors, com el pànic infós per un déu cruel.

Els virtuosíssims intèrprets transiten vers la segona peça exercint de tècnics i ensenyant-nos el mecanisme, en un muntatge-bricolatge que posa l’èmfasi en la producció i que té alguna cosa de desafiant i postís making-off. La segona peça, The lost room, transcorre en un dormitori, espai aparentment més còmode o menys claustrofòbic que el primer, tot i que la successió d’esdeveniments ho desmentirà. Ja d’entrada, el fet que una dona morta sigui transportada com un element més d’attrezzo està tematitzant la violència de gènere; en un altre moment, un home portarà sota el braç ‒sinistre souvenir d’un amor liquidat‒ un cap de dona que gralla com una gavina. El desamor presideix aquesta part, i amb la desafecció actual contrasta la passió que en altre temps va relligar la parella, que veu com els seus cossos del passat ‒amagats sota el llit‒ s’enreden en una sensual dansa amorosa. El desig d’aleshores s’oposa, com a materialització escènica, a la desolació d’ara. I no hi ha sortida: totes les portes es converteixen en armaris que contenen idèntica roba i fantasmes del passat. Un amplificat moviment de sístole ‒sona, paorós, el batec d’un cor gegant‒ sotraga els cossos jacents, dominats per la por d’estar vius i empesos després ‒per una mena de brunzit que és com una plaga divina‒ a rodolar i agitar-se com possessos. “Close the door”, diu una veu en off. Però el món exterior entra, i amb quina força. Ja mai més no seran a recer.

A la tercera part, The hidden floor, a la qual s’arriba amb una transició més dilatada que l’anterior, un petit vaixell teledirigit solca el terra progressivament inundat, i un paraigües trencat es dreça com a inoperant protecció enfront del diluvi universal. Els personatges, que passaran de comensals a supervivents, es barallen per un peix esmunyedís i perden tota distinció sobre les elegants estovalles. Moltes referències pictòriques prenen forma en els quadres vius que componen fugaçment els cossos, bellament i dolorosament tensats en treballs d’amor inútils i en l’agonia de la lluita per la supervivència.

Peeping Tom ha tornat a seduir el públic català amb el virtuosisme tècnic d’uns cossos en torsió constant. La proposta mostra el col·lapse del món tal com el coneixem, passant de les catàstrofes personals d’una burgesia ferida de mort a l’apocalipsi. Les diferents estances ‒parcialment construïdes davant els nostres ulls‒ funcionen com espais mentals on es tradueixen a moviment i plasticitat les pors més profundes i atàviques de la humanitat. I cada nova crisi admetrà una lectura diferent d’aquest naufragi. 

Article publicat a Núvol el 17 de novembre de 2022