És normal que els de Peeping Tom se sentin a gust dalt d’un vaixell a la deriva. Perquè la seva dansa és densa com el mercuri: Va desplaçant-se lentament per, tot d’una, modificar tant el centre de gravetat que provoca un tomb al vaixell i el sostre passa a ser el terra. Des de la platea, de terra estant, es veu com es va coent la tragèdia, amb uns cossos que busquen els altres, que s’hi enllacen amb coreografies precioses, màgiques, i alhora, desesperades. S’intueixen les poicions d domini d’uns personatges per sobre dels altres fins que, en el moment final, només hi ha un supervivent. Els altres han optat pr renunciar a una vida estèril. La dramatúrgia de Triptych, efectivament es completa en el tercer quadre que ajuda a entendre l’aparició de l’home gran del capítol de Dyptich. Tot són ombres i ficcions, refraccions d’una possible realitat distòpica. Ara que es commemoren els 20 anys de l’enfonsament del Prestige (amb un chapapote espès i implacable com el moviment de Peeping Tom) el retorn d’aquest preciós malson evoca a una Arca de Noè sense branca d’olivera. Éscert que els salons i els camarots són més de Titanic (amb moments còmics, de camarot d’Una noche en la ópera) però aquest nihilisme que aclapara ens transporta a abismes com els d’ARCAS2020 dels VVAA.

És tot un encert que el TNC s’atrevís a programar 10 sessions a la Sala Gran. Sobretot, tenint en compte que la celebrada Opening night de La Veronal va tenir la meitat de diesal Grec i que no es va acabar d’omplir fins a darrera hora (quan s’especulavea que les entrades volarien). Peeping Tom és una companyia belga, mig afncada a Catalunya que ha anat fent-se un lloc amb una dansa narativa (d’un surrealisme oníric) amb peces com À louer i, sobretot la trilogia Moeder, Vader i Kind. Ara presenten un retall coreogràfic en tres escenes que vitagen dels passadissos a l’interior d’un camarot i que s’acomiaden a un restaurant esventrat d’un creuer de luxe. Els canvis despai són a vista. Hi intervenen els propis ballarins (amb el suport dels tècnics). Els canvis serveixen per tornar a refredar l’aigua, a permetre que es respiri aire fresc i es ventili la pesantor angoixant del quadre anterior. En la pausa del tercer acte (d’uns 20 minuts) es permet sortir fora peròés majoritari el públic ue es queda, igualmnt, veient els canvis: El mirall de The missing door, serà el quadre del capçal del llit a The lost room i un retrat en el passadis que es pot veure per darrere una paret de vidre a The hidden floor.

Els fantasmes habiten el record del grumet, una mena de supervivent com el de les aventures de Moby Dick. Però gens heroic, més aviat, covard i sempre amatent als passatgers. En aquesta foguera de les vanitatd enmig dels oceans hi ha el dolor per la pèrdua d’una criatura, la desesperació per un amor no correspost, el suïcidi romàntic i també instants màgia com les desaparicions del llit, les contorsions i el joc de màscares i caps articulats que fan el pas que resulta creïble després de veure l’elasticitat i lapotència dels ballarins que es recolzen sobre els dits dels peus corbats. que reboten impulsant-se amb els turmells o que trenquen la lògica de la gravetat amb les acrobàcies en una butaca. El vaixell fantasma sobreviu als capricis dels corrents marins però és la humanitat la que naufraga incapaç d’escoltar l’altre, de construir un espai càlid on, potser, arribi una mort menys solitparia, una extinció compartida i compresa. Peeping Tom embarca el públic de la Sala Gran en una nau sense cartes de navegació ni tant sols àncora per fondejar en un nou port. La nau travessa el riu dels vius per arribar a la illa dels morts, ressignadament.