Dansa intrigant, amb una percussió constant acompanyada per una
estrident guitarra elèctrica. La ballarina ens transporta amb el
seus moviments rítmics a una dansa ètnica, tribal. També ens ho
evoca amb les sacsejades corporals, convulsions que traslladen a una dansa
anímica. La dansa dibuixa molts paisatges. Perquè plantada ben
quieta al centre i amb els seus braços extenent-se horitzó enllà
dibuixa un preciós baobab. 

El vestuari dóna molt de joc. d’esquena destapada té una faldilla de llarga dimensió
que li permet cobrir-se el rostre, tot el cos, o convertir-lo en una
tela enroscada, com si fos una corda, per interactuar amb el públic.
Es percep una voluntat de sumar-s’hi entre els que seuen a peu d’escenari, al racó del Museus del Parc de la Ciutadella. Però els costa saber quina ha de
ser la reacció que espera l’artista. I ella, reacciona en tots els
casos (tant si se li afaga la punta de la faldilla enroscada, com si
no). Al final, el ball s’atura i entra en acció el cant. És una
cançó interpretada des de les arrels, intensa, profunda, lenta i que
traspassa una nostàlgia cap a la infància de l’artista. En el seu
cant amorós hi ha un dolor. Un preciós viatge intuïtiu. En els
seus intencions i moviments s’hi veu un gran desert, a l’ombra
d’un baobab i un record clavat ben endins. Que vol compartir.