La família Pla tenen alguna cosa de família Trapp (Sonrisas y lágrimas) per allò que són artistes i que cada reunio ñés susceptible de convertir-se en espectacle. El treball de Travy es remunta al 2017 i té aquell to còmic, sorneguer, carregat de referències sobre la història del teatre i que, també sap trobar el punt angulós per sorprendre amb l’emoció.

La peripècia arrenca quan Oriol Pla (enguany acomiada Ragazzo de Lali Álvarez i intèrpret de Guillotina de’n Iago Pericot) rep un encàrrec i el decideix traspassar a la seva família, que segueix on sempre. Ell baixa del pedestal de l’èxit (de la fama a la fam hi ha només una lletra, gran poema brossià) i se’ls troba en el seu patetisme interior. Al seu rePla. Com que són bastant família Trapp i jugant a les seves picades d’ullet, reconstruïm la famosa cançó de les notes del musical en aquest article (que ja arriba tard, quan tothom l’ha beneït i s’ha posat dempeus a aplaudir). I que ens perdonin els còmics, si amb la broma, resulta que no s’hi sentin prou ben proveïts (assumim el risc de la pluja de tomàquets, com arrisquem que el rajolí de vi taqui la camisa i els pantalons quan surt del broc ample del porró).

DO. És un Do, és un talent social i genètic que s’han contagiat tots quatre membres de la família. Tots busquen diferenciar-se dels altres però tots quatre coincideixen amb un humor fet d’ocurrència, de surrealisme, d’equívocs lingüístics.

RE. Els Pla ens conviden al seu espai (el seu RePLA). Des que el públic entra a la Sala Beckett pels passadissos dels actors i entra passant per entre les cortines. No hi ha trampa, tot és orgànic, artesà, de fusta, corda i tela. I, a la vegada, tot és màgic per la capacitat d’imaginar i de projectar-ho (sigui amb paraules, coreografies o un gest).

MI. És una espai reconeixible per a cadascú (per a Mi). De dinar de diumenge amb sobretaula. Cadascú arrossega una ombra. El Castello maledetto en una família d’artistes és tant enristolat com les neules per Sant Esteve.

FA. En aquesta família d’artistes un punt bohemis, la mare (Núria Solina) és la que Fa. La que té les mans grans i dures i construeix els elements que circulen per l’escenari (No desvetllarem com volen les taules i els bancs i quin element simbòlic impacta compacte, en el que comença a ser el principi del final). La que demana renunciar a la paraula, a què tot sigui divertit cercavila amb música en directe (com a Frank), acaba desgranant un dels textos més contundents de l’espectacle. Hi ha una veritat silenciosa que es revela.

SOL. L’arrencada de Travy és una escena de mim, un Solo, fet amb l’únic suport d’una llum (que simula el reflex del mirall del lavabo) i una partitura clàssica endiabladament bellugadissa, que permet entrar el gag, la carota en molts dels seus repics. Oriol Pla fa una demostració que pot recordar (sense ni una paraula, això sí al Sergi López de Non solum, en un retall de molts pocs minuts). Canyella fina.

LA. Diana Pla és l’artista que lluita per significar-se. Vol ser La protagonista de la seva vida. Ho provarà més endavant amb el seu espectacle Miss cosas y yo. Voldria ser dramàtica però només la veuen amb la pàtina del riure. El seu drama és compartit per Mont Plans i Oriol Genís a Cadires. El seu patetisme és preciós, dels que acaben estirant un somriure.

SI. Quimet Pla sintetitza l’ànima de la família. Que és capaç d’entabanar tothom en un espectacle sense pretensions. O que es deixa enredar per fer viatges impossibles per a aventures filials. Ell juga amb la paraula i confirma, Sí, el seu amor pel text de Shakespeare (Ser o nOUsé), per la caricatura dels personatges de la Commediadell’art (Arlequí, Dottore i Capitano). Porta durant quasi tota l’obra un element ostensiblement vistós, fins que tothom l’assumeix com una boutade que, al final, resultarà ser un dels climax de l’obra. Molta sornegueria, com a Un dia qualsevol, però, al darrere hi ha una família sensible, que se sap imperfecta i que s’estima, precisament per totes aquestes imprecissions.