Lorena Nogal és la imatge de la mort a Totentanz. Morgen ist die Frage. L’acompanyen dues ànimes, que volen ingràvides, i tres joves que disposen l’escenari com qui avala els certificats de defunció. A través d’un micròfon semblen escoltar els ultrasons que delaten el temps de vida restant dels assistents. Són uns éssers, pntualment grotescos que poden recordar puntualment uns zombis immortals (sense aribar al gore de Pere Faura a Incurables). Aquell temps de descompte que ben pocs mortals procuren fer-ne cabal, com qui fa per fintar la mort. Incauts, diuen els autos sacramentals d’El castor que plorava.

A l’escena, la Mort es desempallega de la crisàlide que la protegia i desplega la seva laxitud i els moviments quasi metahumans. El que les novel·les gràfiques del gènere detallen com unes mans esquelètiques i una daga, ara es veu un cos que palpa els marges. Puntualment, frega un rostre del públic, o unes cames del perímetre. Sense necessitat de cap efecte, es percep una descàrrega al seu voltant. Contemplar la composició d’un cos que sembla trencar-se i doblegar-se com un paraigua articulat és màgic.

Els tres éssers masculins van transformant l’espai, com qui passa pantalles d’un joc digital, tan estúpid com autònom. Les danses de la mort es van produint amb vestuaris, i barrets amb l’encens i amb iconografia catòlica. La mort parteix la creu, feta amb fluorescents i emergeix la catàstrofe en forma de dibuix tràgic i d’imatges captades dels telenotícies del món, amb el desplegament deMarc Salicrú (Firmamento, Afanador). La violència plana per sobre dels mortals manllevant ànimes com si fos un caprici diví. Deu minuts d’unes imatges amuntegades amb personatges tètrics elegits democràticament (Donald Trump, Saddam Hussein, Netanyahu…) i en què la Natura també s’hi revolta. 

Potser el quadre més inquietant és comprovar com la mateixa mort s’esglaia per la violència entre els tres individus, com si representessin les tres religions monoteistes amb la seva pugna constant per imposar la seva fe sobre les altres. Massa poc ens passa a la Terra dels mortals, deu pensar la Mort tot obrint la boca com qui aspira les ànimes malèvoles, incapaç de fer net i que regni la bondat i la solidaritat en aquest tros de temps i espai. El moviment trencadís (un cop superada l’etapa kova) descriu molt bé aquesta incertesa i aquesta desesperança (que, en realitat, busca despertar una reacció entre l’audiència).