Al magnífic conte d’Edgar Allan Poe “La màscara de la Mort Vermella”, un poderós i astut príncep anomenat Pròsper , intentant fugir de la terrible epidèmia de pesta que assola la regió ( la Mort Vermella del títol), es tanca a una abadia de la seva propietat en companyia del seu seguici de cavallers i altres membres de la cort. Indiferent al patiment exterior i ben segur del saludable estat dels seus nobles acompanyants, després de sis mesos de captiveri, el príncep decideix organitzar un gran ball de màscares i  convertir l’abadia  en una mena de discoteca medieval, en la qual cada habitació té un color diferent que convida a la disbauxa i a que les ganes de festa no s’acabin mai. Però quan a l’arribar la mitjanit els ànims festius es troben més exaltats, irromp entre les disfresses aquella que ningú no volia veure, perquè el seu portador ha decidit vestir-se com si fos la mortalla d’una víctima de la plaga. Enfadat amb l’invitat encara anònim  que ha tingut la gosadia, el príncep decideix desemmascarar-lo . Però quan ho fa, no troba altra cosa que el buit. Ha estat la Mort en persona (definida per Poe com “un lladre que s’escola a la nit”) la que, malgrat no tenir invitació, s’ha presentat en aquest ball. I ara es dedica a acabar amb la vida de tota la resta d’assistents, sigui quin sigui el color de l’estança: com és ben sabut la mort és tan democràtica que no fa aquesta mena de distincions. Quan arribi la matinada no restarà ningú viu, en aquesta discoteca medieval.

De vegades , entrar en  una macro discoteca amb la música techno a tot volum com ara el mític club Berghain de Berlin , pot produir una sensació similar a la que sentien el príncep i la seva colla ballant per les acolorides estances d’aquella abadia convertida finalment en fossa comuna. De vegades pot acabar semblant que el ritme d’aquestes cossos no s’acabarà mai , que mentre continuï sonant la música, tothom estarà a resguard de qualsevol perill i que la mort , ni existeix. I és que , tal i com ho veu molt encertadament  Roberto Fratini , responsable de la dramatúrgia amb la qual La Veronal i Marcos Morau ens conviden a integrar-nos en el no menys letal seguici de la seva pròpia Dansa de la Mort, la Totentanz ( per dir-ho amb l’alemany títol de la peça, que és també el d’una composició de Listz inspirada en el  “Dies Irae”i integrada a la banda sonora que ha dissenyat Clara Pacual) ve a ser l’antecedent directe de qualsevol rave, de qualsevol DJ Set. Com diu també Fratini, tant les danses de la mort que es ballaven en d’altres temps i que es continua ballant encara ara a Verges, com les raves contemporànies, en tenen quelcom d’exorcisme; un exorcisme que “celebra la mort amb eufòria desesperada”, ballat amb moviments espasmòdics violentament sacsejadors .

Però encara que les macro discoteques amb música techno puguin produir aquest miratge, tampoc elles li poden barrar el pas a la mort. Quan va esclatar la nostra més recent pandèmia i les estances del club Berghain van quedar buides de dansaires, l’artista Rirkrit Tiravanija va penjar damunt la porta del monumental edifici  unes paraules que encara ara són ben visibles, i que conformen també la segona part del títol d’aquesta estupenda  proposta escènica ,videogràfica i performativa: “Morgen ist die fraga”. És a dir: “La pregunta és demà”. Tal i com ho veu Morau, el demà ja no és una resposta, sinó “una pregunta que qüestiona cap a on anem. És demà l’espai de temps on tot va a canviar, o el demà ens dóna igual, i ballem, ballem i consumim, per tal de no pensar?”. Doncs, mentre pensem en les paraules de Morau, ell , la seva troupe i el seu dramaturg ens conviden a entrar en un espai que serà sempre un xic diferent segons el lloc de representació i la mobilitat que pugui tenir el públic que assisteix a l’acte: aquesta proposta ha estat pensada per poder realitzar recorreguts col·lectius si l’espai ho permet. Però s’adapta igual de bé i amb la mateixa magnètica potencia quan es representa a un espai escènic que no permet tanta passejada, com ara el Lliure de Gràcia. Sigui on sigui, la representació ha de transmetre  inicialment quelcom  semblant a l’atmosfera pròpia d’una gens convencional sessió d’espiritisme. Una sessió en la qual , d’altra banda, un també ben mòbil micròfon permet capturar i processar el so que els vius introdueixen en aquest ambient, i potser també recuperar el so que ens van llegar els morts, mentre la Mort en persona aporta una mica de percussió a la vetllada, i no deixa de donar voltes i més voltes . Tant els dansaires que de vegades abandonen el moviment espasmòdic per començar a girar a la recerca de l’èxtasi com ho faria un dervix, com tots nosaltres,  som a les seves mans.: aquí, ella mana. I ella, presència fantasmagòrica vestida de blanc a la qual acompanyen dos no menys blancs cadàvers inerts, ho sap molt bé. Mentre els tubs luminescents adopten la geometria d’una creu que deixa de banda la seva significació religiosa per convertir-se també només en recordatori de la tomba, cadascun dels objectes que acompanyen la cerimònia mortuòria amb trets de ritual un xic enigmàtic, va prenent també una nova significació, acompanyada sovint d’una inesperada rellevància sonora. I en el moment culminant de l’acte, els cossos vius i els cossos morts s’esvaeixin , per tal que la gran pantalla del fons travessi les portes dibuixades del Berghain, i comenci a vomitar imatges que complementen a la perfecció la pregunta que es feia el mateix Morau, tot  tenint present l’eslògan penjat per l’artista tailandès. Partint de l’ahir i de l’avui que visualitzen aquestes imatges esgarrifoses entre les  quals es deixen veure també fantasmes i danses de la mort que formen part de la historia del cinema d’animació, aquest “la pregunta és demà” obra perspectives gens tranquil·litzadores.

La que segueix tan tranquil·la  com sempre , és aquesta mort que a la Mercè de Girona i la nit d’estrena al Teatre Lliure es va ficar sota la pell de la sempre magnífica Lorena Nogal, però que en d’altres representacions posseirà el cos d’altres notables integrants de La Veronal: tornant al de sempre, la mort no perdona ningú. I precisament per això està tan tranquil·la. Sigui quina sigui la resposta que li vulguem o no vulguem donar a aquest demà que ara és pura pregunta, ella ens estarà esperant igual .”En el fons no hi ha teatre o dansa que no pertany a la mort; que no s’escapi gesticulant de la nit només per tornar-hi a sumir-se”, diu també Fratini. I malgrat l’evidència, quan tenim davant una dansa macabra tan potentment enigmàtica com la que ens ofereix La Veronal en aquest letal episodi de la seva imparable trajectòria , seguirem oblidant que som marionetes en les seves mans, servint-nos de l’art majúscul com a catarsi, i ballant com si la coreografia de la ronda de mort li posés fi a la mateixa mort.