El clown, performer, director, dramaturg, actor i creador multidisciplinar Guillem Albà va estrenar «Tota aquesta por que ara tinc» dins el Grec’24 al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa. L’espectacle —cinc úniques funcions ara a la Sala Atrium—, molt breu, encara no una hora —tenint en compte l’airada de llarga durada que estem vivint— és una mirada a una trajectòria de vint anys d’ofici per la Seca i la Meca des d’un pessimisme realista tintat d’un cert escepticisme.

Guillem Albà juga amb la sorpresa i, per no riure’s només del mort i de qui el vetlla, comença per riure’s d’ell mateix i, per extensió, del gremi de les arts escèniques al qual pertany. Humor sa que amb un registre estilístic —càmera negra, micro i taulell de tarima sota el segell propi de la direcció sense fronteres d’Andrea Jiménez— evoluciona cap a una filosofia de l’artista entre la vida i la mort.

En un intent de declamar «Hamlet», si un no mira bé on posa els peus dalt de la tarima, corre el risc de caure d’esquena i propinar-se un nyanyo amb resultat de traumatisme cranioencefàlic que es transforma en un viatge a la línia del no-res entre el ser i el no ser, ni que sempre sigui aquesta la qüestió o el dilema.

Seria injust centrar tot el mèrit interpretatiu d’aquesta peça en només el seu creador i protagonista perquè també hi té un paper important la seva parella de ball, l’actriu Aitana Giralt que, emmascarada amb la calavera i el vestit de la mort —com els mítics comparses de la Dansa de la Mort de Verges— anuncia al clown Guillem que se li acaba el temps.

¿I si el temps s’acaba què és el més urgent? Passar comptes del que has estat i del que has volgut ser. Demostrar que pots sortir de la teva rutina, de la teva etiqueta d’actor i pallasso sense paraules i que també pots anar més enllà. Constatar que has après segons quins tics i gestos propis del gremi. I deixar clar que la vida és curta i l’eternitat no s’acaba mai.

Aitana Giralt es treu i es posa la màscara de la mort com si arribés al nínxol després d’un dia de feina. Exposa l’avinentesa de la seva presència amb aires surrealistes. Desperta un Guillem en estat de xoc. Li posa el cigarret als dits perquè fumi, tot i que ell no hagi fumat mai. El convida a picar de l’amanida del taper amb palets japonesos, tot i que no té gana. Li fa veure que l’ha vingut a veure perquè és la mort. “Hola, sóc la mort!” “Tant de gust!” “El gust és meu”.

Però Guillem Albà i Aitana Giralt —doblet interpretatiu atractiu, descarat i divertit malgrat el clima tenebrós i calaveresc de l’espectacle— deixen amb la mel als llavis els espectadors que potser n’esperen i en voldrien més, després d’una hora de paraula, gest, moviment i una mica de música i tot, a ritme de punk, en una performance que es tanca fent un homenatge als tècnics que fan de claca quan els finals de les obres no són clars i que també recorda que tot té un origen, ni que sigui en el món del clown, després de projectar i escoltar en off unes sentències del recentment malaguanyat Jango Edwards, pare de la criatura o de les criatures que, com Guillem Albà, sense que es posin el nas vermell, són tan clowns com ho era ell.