Diu Krystian Lupa que un actor mor cada 20 anys. Té la vida d’un cavall. L’intèrpret té una segona oportunitat perquè pot renéixer aportant una nova pàtina desconeguda. El dramàtic pot ser clown; el pallasso obrir-se a la tragèdia. El showman pot saltar a l’autoficció. I així fins que arribi al descans per anar en bici, baixar a la platja. O, directament, morir. En definitiva, es tracta d’aportar imatges al film d’abans de morir diferents de l’entorn teatral, que són centenars de funcions exposant-se al públic, un cop i un altre. Que fins i tot el personatge de la mort s’acaba avorrint. O això diuen…

Guillem Albà celebra els seus 20 anys de carrera professional (va començar amb 19 anys tocant l’acordió amb els Titzina) fent un salt mortal. Hamlet es preguntava massa coses i tenia angúnia d’aquell paisatge del qual ningú tornava (Àlex Rigola en faria una dramatúrgia ben potent fa uns anys amb Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers). Albà, amb Aitana Giralt i de la mà d’Andrea Jiménez s’han posat a prova. I entre una calavera, els tics dels actors dramàtics i una certa angúnia a l’abisme (l’univers exigent de la paraula de la trama aristotèlica) no abandona la seva insòlita simpatia, connecta de nou sense el silenci de Trau, Pluja o Calma. Però tampoc contagia amb la festa com a Marabunta O Jaleiu. D’Sketchofrenia, encara li queda aquella necessitat de moure’s contínuament (per fer el quadre més còmic)…En aquest joc, Albà demostra que té camp per córrer en l’experimentació. Que sigui dramàtic, còmic o delirant, el que compta és sentir-se viu, en risc, actiu, a dalt de l’escenari. O en tot el que es desenvolupi per captivar l’audiència. No es tracta de competir amb la mort, sinó de jugar-hi sense por.