Tot plegat

Cal celebrar el mèrit el treball de Teatre Mòbil: és molt enginyosa tant l'escenografia com el desenvolupament dels seus gags. Però juguen amb una fórmula massa simple, que no acaba de convèncer la canalla. Amb els gags de la patacada (representa que es donen trompades a tort i a dret) és el que diverteix més la canalla. Els espais que van creant amb elements quotidians és ben divers. és destacable quants recursos saben treure amb les fregones, tot i que moltes de les bromes capten l'interès dels pares però la canalla no hi entén res (ni coneix la música, que sona il·lustrant-la). Si al 2010, Teatre Mòbil va celebrar els seus 25 anys portant al TNC el seu Reprís, ara presenten al SAT! un espectacle que beu de la mateixa font (entre surrealista i massa simple) que també juga a fer pujar algun espectador a escena però que no sap trobar  la temperatura per fer pujar-se al tren de la broma.Al devessal de curses i equívocs entre els personatges falta una coherència. Per exemple, tots esperaven el "número canyero" del clown que havia anunciat al principi (i no hi serà mai). O es volia entendre perquè era tant important tenir el barret de manar sobre els altres o perquè un d'ells, ho veia tot al revès en la coreografia (i durant bona part de l'espectacle). Són situacions divertides que no necessiten un estricte fil argumental però que necessita donar pistes per mantenir una mínima coherència que faci entendre les raons i les trompades de les diferents escenes. els tres clowns tenen molt de to de fira, de parlar amb cantarella. Sense que això signifiqui un defecte, cal que trobin personalitat als seus personatges i així, donar els elements míims perquè el públic connecti, s'identifiqui i rigui en les caricatures plantejades.

El Teatre Mòbil, ara sota la direcció de Jordi Vilà, aposta un cop més per el clown clàssic, si bé els seus pallassos no s'ajusten completament a les categories tradicionals de l'August i l'Enfarinat. Opten pel trio, un bàsic que continua funcionant-los molt bé dins l'espai del teatre a la italiana. El nou espectacle de la companyia manresana és un constant començar: l'espectacle s'inicia amb un accidentat preludi a la presentació. Un cop començat, no queda massa clar qui porta o ha de portar el "barret de manar": equívocs, contradiccions, propostes absurdes... tot si val per fer-nos riure. La proposta escenogràfica és tan senzilla com eficaç; es tracta de panells que poden ser alternativament o ensems, murs o portes que obren a dos costats. La diversió està servida i els del Teatre Mòbil -amb una llarguíssima trajectòria com a companyia de teatre familiar- saben fer créixer el seu espectacle i llançar-nos a la piscina de l'absurd fent-nos acceptar de forma tàcita les propostes més inversemblants. Com a bons pallassos, doten els objectes  de nous significats: el joc amb els "motxos" en aquest espectacle és una concatenació de gags magistral. Per a que no es trobi res a faltar, hi ha també la intervenció d'algun voluntari que acaba d'establir aquell corrent elèctric que va de la platea a l'escenari i a l'inrevés. I, sense adonar-nos, esclata el final. Tot plegat ... Un bon fart de riure!

En realitat el títol és 'Tot Plegat' - Vist a la Mostra d'Igualada 2015.Si ja coneixeu algun o varis dels espectacles de Teatre Mòbil, poca cosa us puc explicar de ‘Tot plegat’ que ja no us imagineu. Aquest cop, dirigits per Jordi Vilà, que també intervé en el guió. Buscava diferències entre l’anterior muntatge, ‘Sense Solta’, amb aquesta nova direcció, però no en hi ha. Si mai heu vist aquesta companyia de 3 divertits i pintorescs membres, us animo a fer-ho: Absurd i despropòsits en clau de l’art del clown, traient suc a les situacions i objectes més inimaginables, com per exemple 3 motxos que donen molt de sí! Playbacks, paròdies, jocs, participació dels espectadors… Tot Plegat és per a tots, per a riure i passar una bona estona amb un humor fresc construït amb mil històries… totes plegades, sense que vinguin ‘a cuentu’.