El Teatre Mòbil,
ara sota la direcció de Jordi Vilà, aposta un cop més per el clown clàssic, si
bé els seus pallassos no s’ajusten completament a les categories tradicionals de
l’August i l’Enfarinat. Opten pel trio, un bàsic que continua funcionant-los
molt bé dins l’espai del teatre a la italiana. El nou espectacle de la
companyia manresana és un constant començar: l’espectacle s’inicia amb un
accidentat preludi a la presentació. Un cop començat, no queda massa clar qui
porta o ha de portar el “barret de manar”: equívocs, contradiccions,
propostes absurdes… tot si val per fer-nos riure. La proposta escenogràfica
és tan senzilla com eficaç; es tracta de panells que poden ser alternativament
o ensems, murs o portes que obren a dos costats. La diversió està servida i els
del Teatre Mòbil -amb una llarguíssima trajectòria com a companyia de teatre
familiar- saben fer créixer el seu espectacle i llançar-nos a la piscina de
l’absurd fent-nos acceptar de forma tàcita les propostes més inversemblants.
Com a bons pallassos, doten els objectes 
de nous significats: el joc amb els “motxos” en aquest
espectacle és una concatenació de gags magistral. Per a que no es trobi res a
faltar, hi ha també la intervenció d’algun voluntari que acaba d’establir
aquell corrent elèctric que va de la platea a l’escenari i a l’inrevés. I,
sense adonar-nos, esclata el final. Tot
plegat … Un bon fart de riure!