Quan hom defineix una acció des de la negació (This is not) és que li falta plantejament o que no vol enquadrar bé la situació perquè sigui més abstracta. Aina Alegre ha volgut que sigui el públic qui defineixi una coreografia per a nou noies (el dia de les trens eren vuit i un xicot) en les que quatre d’elles s’expressen amb instrument de vent (tres trombons de vares i una tuba) i també ballant. 

Per a Alegre, l’aire es deu representar amb el ball circular sobre sí mateixes i amb els braços estesos. Com si fossin ventiladors. Sí la coreògrafa deia que la peça està inspirat en l’aire que tots compartim, el vent el propiciaven els ventalls dels espectadors en una dels dues de major xafogor estival al Grec. L’escena parteix de la penombra i amb llums zenitals a l’escenari i cap llum frontal el que projecta els retalls quan les ballarines creuen pel prosceni. Es retallen els perfils d’uns cossos diversos, sovint amb el tors destapat i desplaçant-se per l’espai, sense pràcticament contacte. És una dansa que barreja elements de dansa ritual (La nuit, nous autres) i folklòrica (com al seu solo d’Estudi 3), i que pateix de l’esgotament físic de les intèrprets a qui se les exigeix, a més, una notable concentració amb moviments que sempre varien

La dansa, també resseguia el perímetre d’un focus central, com si fos la rotllana d’una foguera. A l’acció iniciada per una ballarina se li podia sumar una segona i, molt puntualment, tots nou però sempre en un calculat desordre per trencar simetries. Les torsions i la potència dels braços les posaven les ballarines però és destacable la fusió de les trombonistes al cos de ball, confonent-se entre elles, quan abandonaven l’instrument i amb un vestuari que sembla que es vagin passant darrere del mur del fons.

Tot codi es trenca perquè l’aire és capriciós i, per això aquest mur, al final és una mena d’element que s’envolta ballant. Les notes llargues dels instruments van agafant ritme en el quadre final, traslladant el que podia sembla una oració pietosa demanant escapar-se de la Covid a una celebració de cercavila, que, fins i tot, són com els festius enterraments per Harlem. No hi ha la flaire a música balcànica de les Balkan Paradise Orchestra (dues de les intèrprets en formen part) però sí les ganes de festa i de sumar veus a la tonada que marca la tuba. L’aire és compartit però també circula entre els components, con protegint-se de possibles contagis. Però, per sobre de tot, acaba dominant la comunió, la celebració i la vida.