En aquesta primera peça de gran format, estrenada el desembre de 2022 al Festival December Dance de Bruixes, Alegre volia fer evident l’existència de l’aire com a medi compartit entre el so i els cossos, motivada per les connotacions que es van associar a l’aire i el contacte humà durant la pandèmia de la Covid-19 i, també, per les seves ganes de treballar amb músiques de brass band en directe, com explica en aquesta entrevista amb Andreu Gomila. Per qualsevol que conegui les “brass band” –si no, veieu Treme, d’HBO, una de les meves sèries preferides–, veurà que aquesta referència queda molt desdibuixada a nivell musical en el conjunt de la peça, quan potser fos l’element cultural amb més potencial artístic. De totes maneres, Alegre volia parlar de l’aire i d’aquí els instruments de vent (tres trombonistes i una tuba), cosa que l’ha portat a treballar amb músics (dones) en viu i, per tant, amb “cossos diversos”, cosa que interessa especialment a la de Vilafranca per poder trobar i extreure la dansa d’allà on aparentment no n’hi ha. Músics en viu i ballarines formaven part per igual de la composició coreogràfica, tant amb el cos, com amb l’instrument i el so. 

La virtut d’Aina Alegre és que té idees artísticament originals i molt interessants per la seva abstracció a partir d’elements aparentment molt banals (l’aire com a matèria, o el gest de picar a R-A-U-X-A), però que amaguen tot un món, i són plens de potencial per a la creació artística. A vegades, el problema d’aquestes idees friquis (en el bon i millor sentit de la paraula), és que, portades a l’extrem, s’acaben allunyant de l’interès primigeni del fet escènic i artístic en general, que és la comunicació. És el mateix que li passa a la filosofia en l’àmbit acadèmic, que arriba un moment en què ja no sap sobre què ni per a què està pensant amb els recursos de la universitat i les institucions, però que alhora, és necessari que ho faci. Per tant, crec que sí, que la sinopsi pot ajudar a comunicar, però no hauria de ser imprescindible.