Diuen que els somnis són una manera de processar situacions i emocions viscudes, però que no han passat pel filtre de la comprensió racional, imatges impregnades de pors o desitjos que han quedat en l’inconscient i que s’expressen de manera aparentment inconnexa quan dormim. D’aquí la similitud o afinitat amb el teatre, en el que tot allò que apareix és fictici i no necessàriament coherent amb la realitat, en la que només som espectadors i hi tenim un rol més aviat passiu –menys pels que tinguin somnis lúcids, clar.

Theater of Dreams de Hofesh Schechter parteix d’aquesta comprensió dels somnis i ens proposa l’operació contrària: deixar d’observar des de fora i endinsar-nos en l’inconscient com si aquest fos un oceà –i qui no ha vist monstres i éssers fantàstics quan s’ha capbussat enmig del mar?–, metàfora tan senzilla com encertada. A partir d’aquesta premissa, ben clara des de l’inici, tota la platea vam ser absorbits com Dale Copper a la Loggia Negra de Twin Peaks; de fet, l’univers de David Lynch és present en molts moments i capes de l’espectacle i, com els telons de la Sala Roja o moltes escenes sonores que no desvelarem. El joc de telons, de fet, és el més sorprenent de tot l’espectacle –tot i que el nivell de precisió i exigència física de la coreografia no deixa mai indiferent a cap espectador–, recordant-nos que ens és impossible arribar al fons del subconscient, que sempre hi haurà més capes i capes de records oblidats.

El coreògraf israelià establert a Londres des de fa més de vint anys, també compositor de la música, es manté fidel al seu llenguatge tan característic, marcat per la ritualitat del ball i de la música, envoltats d’un univers fosc i misteriós, però que a poc a poc també va deixant entreveure la seva brillantor, sentit de l’humor i esperança, fins al punt de fer-nos aixecar el cul de la cadira i fer-nos moure al ritme de la música amb els ballarins. Amb una coreografia frenètica i trepidant –que sembla sostenir-se en un clímax permanent–, combinada amb un joc inimaginable de telons i perspectiva, músics en escena, una música original indescriptible i uns ballarins increïbles, Theater of Dreams és sens dubte del millor que hem vist aquest Grec, i això que la peça és del 2024. És un d’aquells espectacles que cal veure com a mínim un cop l’any per mantenir la fe i l’esperança en el gran format, que massa sovint no està a l’altura de la inversió que requereix ni transcendeix l’anècdota –només cal veure la quantitat de suports de la fitxa de l’espectacle.

Hi ha tantes coses a dir d’aquesta peça que es fa difícil només dir-ne algunes, no és un espectacle que es pugui resumir, ni comentar o interpretar en tot el seu abast. Per tant, només em queda dir-vos que no us el perdeu si teniu l’oportunitat de veure’l.