Hofesh Shechter Company s’ha endinsat en el somni a Theatre of Dreams. Són seqüències que es trepitgen les unes a les altres, atropelladament. Gràcies al jocs de telons en constant moviment i a una il·luminació, sempre vertical, que tan aviat modifica el color del vestuari, com el mostra neutre. O s’apaga immediatament. Només veure les marques fluorescents a terra (ben bé com un cel ple d’estrelles) ja es pot preveure la complexitat virtuosa que han de servir la dotzena de ballarins. Hi ha una sincronització absoluta tant davant com darrere dels telons. I a una velocitat, sempre enèrgica. Hofesh s’havia caracteritzat per traslladar una dansa folklòrica d’arrels jueves a un llenguatge contemporani, trencant codis fins al Gaga (Kamuyot, d’Ohad Naharin). Ara, aquella arrel es manté amb la verticalitat dels intèrprets i amb molts passatges enlairant braços i fonent-los fent una cadena, sempre volàtil. Hi ha breus instants d’aturada, asseguts d’esquena al públic, en posició de pregària fins que els rostres es giren, tots com un sol rellotge, adreçant-se a la platea. La comunió arriba a les butaques, puntualment, amb una invitació al ball popular. És una dansa que segueix una percussió menys excessiva. Què hi ha joc. La dansa de Shechter té un difícil equilibri d’intensitat i velocitat amb breus aparicions quasi còmiques (com les repeticions de quadres, el nu masculí per sorpresa cobrint-se, o del trio de música que també es desplaça canviant instruments, ritmes i to presencial.

Els 90 minuts de dansa podrien allargar-se, o acabar-se en qualsevol moment. La muntanya d’imatges que se sobreposen, de grups que es van substituint i canviant por recordar l’scroll insaciable d’Instagram. O els àlbums que rescata Google al mòbil sense preguntar. Són imatges de potència, positives, que projecten energia. Són flaixos de llum. Són piles de postals caient, aparentment aleatòriament, en una nit de somni plaent.

Shechter va agradar força amb la seva companyia jove el Grec del 2024 (From England with love). També havia divertit amb Sun (2014), el seu treball anterior. El coreògraf està construint una veritable colònia de ballarins que es mou des de l’energia pura, com desballestats, deixant que la rigorositat de les columnes guanyin molta més torsió, provant puntualment la dansa des de terra. Pot passar del 100 al 0 en un apagar de llums, d’una rave esbojarrada a moments de contemplació. Ho fa, a més, atenent l’escolta del públic, que balla, aplaudeix i es meravella. Per ara, lidera el rànquing personal com a proposta internacional més captivadora i còmplice d’aquesta edició del Grec en la seva tercera setmana, (de quatre programades).