No parlo d’un gran espectacle. Parlo d’un espectacle de Peter Brook, el mestre, que ara signa aquesta peça juntament amb Marie Hélène Estienne: The Valley of Ashtonishment. Les teories d’Oliver Sacks i les memòries del neuròleg rus Alexander Luria en són la base, un interès que Brook ja ha mostrat en espectacles com L’homme qui… de 1993 (L’home que va confondre la seva dona amb un barret)  i Je suis un phénomène de 1998. Hi ha una coherència en la seva obra que les fa properes als seus grans espectacles com La conferència dels ocells, títol que fa referència a un poema sufí persa del segle XII, o fins i tot amb El Mahabaratah. 

Però qui esperava un espectacle llarg i espectacular es va quedar amb les ganes. El nucli de l’argument prové d’un cas real explicat en un llibre de Luria, pioner de la neuropsicologia, d’un cas d’una pacient de qui la memòria visual era tan extraordinària que li permetia recordar tot el que veia o sentia i a qui Luria va tractar durant trenta anys. A aquesta dona l’acomiaden de la feina, justament per aquestes sorprenents facultats, i és tractada i estudiada pels neuròlegs i psiquiatres sense que la puguin curar d’aquesta  potencialitat que la fa sentir-se massa lluny del seu entorn. 

Tot a l’espectacle sembla tenir arrels i tot sembla coherent. L’escenari, com no podia ser d’altra manera, és pràcticament buit. Hi ha música de piano, la protagonista -fantàstica Karhryn Hunter- i dos actors. En algun moment cau en una popularitat poc seriosa, com les escenes d’uns artistes de circ que juguen amb el públic… Però Peter Brook continua mantenint aquell esperit de quan llegíem els seus primers textos teòrics i ens meravellàvem. Com ens deia, el públic ha d’obrir les portes a la seva imaginació… Aquest no és un gran espectacle de Peter Brook, però és coherent amb la seva idea de teatre.