, Amb l’”A” d’Angèlica: ningú pot dubtar que el nom  que trien per a tu els pares – i el pare i la mare són precisament ben presents a les més recents propostes escèniques de la nostra creadora- deixen marques de per vida. Més encara si et dius Angélica . Amb l’”A” d’art: de l’art entès com a expressió lliure que de cap de les maneres pot veure’s limitada per consignes imposades des de la correcció política . De l’art que rebutja la demagògia pamfletària que vol fer-se passar per pensament (únic) progressista , enviant a la foguera tota forma d’art i tot artista que no respongui als seus estrictes codis. Amb l ‘“A” d’Artaud , d’aquell Artaud marcat des de la infància pel pes feixuc del catolicisme opressiu  capaç d’omplir-te l’anima de culpes que ni cal haver comés per tal que el sentiment de culpabilitat t’acompanyi també de per vida. D’aquell Artaud que va ser plenament conscient de la malaltia i la mort també des de la més tendre infància , des de l’edat en la qual habitualment una criatura ni es planteja encara l’abisme de la no existència. D’aquell Artaud que mentre parlava del teatre i el seu doble, establia un paral·lelisme entre la pesta i el teatre que torna a ressonar amb força en aquests temps marcats per la nova pesta del segle XXI. I naturalment, amb l’”A” d’Arthur Dimmesdale, el servidor de Déu que ha mantingut una oculta relació il·lícita amb la Hester Prynne, i ha fet d’ella una mare fora del matrimoni condemnada a lluir en públic aquella “A” escarlata que t’assenyala com a adúltera . I això, en una societat puritana com la que dibuixa l’esplèndida novel·la de Nathaniel Hawthorne “The Scarlet Letter” publicada el 1850, és també una marca indeleble. L’Arthur, en un dels grans moments d’aquest espectacle, ens ofereix un monòleg que visualitza amb intensitat el vincle entre la malaltia, la culpa , el plaer que ha de ser castigat , i els moralismes de tota mena que intenten un i altre cop reduir a esquemes prefixats la voluptuosa naturalesa ambigua de l’anima humana . I és que, com tan encertadament assenyala la Liddell , tots ells, tant  els moralismes  que es proclamen conservadors com  els que proclamen la seva lluita contra el conservadorisme  introduint en nom del pensament progressista nous sistemes de censura radical i càstig implacable – acaben negant l’essència del desig i de la passió. En el seu monòleg, l’Arthur reclama la presència del metge que pugui transmetre-li totes les infeccions imaginables; el metge completament antihigiènic que li recepti les pitjors medicines i li contagi els més letals virus. El que no cura, mata. Però  també, el que no mata, cura.

Així , amb aquestes “A” escarlata , i amb algunes més que ni precisen que la lletra “A” hi surti per arribar a tenir connotacions similars ( l’”A” de Foucault, per exemple; Angèlica sent també una comprensible  gran afinitat amb l’autor de “Vigilar i castigar” o “Historia de la sexualitat”) és com se’ns presenta aquest cop la Liddell . Així, i en companyia d’un grapat d’homes nus; homes que un cop es treuen els capirots i les capes propis dels confrares que fan també així exhibició de la seva culpa quan arriba la Setmana Santa, posen el seu sexe lliure ja d’ocultacions al servei de l’Angélica . Com no fer-ho, després d’escoltar el panegíric sobre la bellesa del cos de l’home que acaba d’oferir-lis  la Liddell, transformada en una Hester barroca que per moments sembla  a punt d’arribar a un èxtasi místicament erotitzat digne de la santa Tresa de Bernini? I el tribut de la Liddell a aquesta bellesa de l’home  i a aquests sexes masculins s’apropa certament a l’èxtasi escultòric i orgàsmic quan la boca d’aquesta Santa Angèlica laica (aquí ja posant definitivament  cara de la santa de Bernini)  rep el sexe masculí com qui rep la comunió. Per cert: quan la Liddell utilitza la paraula “fal·lus” allà on podria utilitzar moltes altres paraules, de ben segur que no és per casualitat. Aquesta santa potser no sàpiga llatí, però si sap molt bé ( amb tanta lectura estructuralista com ha fet, no pot ser d’altra manera) que la paraula “fal·lus” té unes connotacions simbòliques que van molt més enllà del tros de carn.

Definitivament, Angélica s’ha guanyat a pols la seva gran “A”, que llueix amb orgull, angoixa, i un punt d’aquella histèria que sempre en té també quelcom de místic. La Liddell és una adúltera : de fet sempre ho ha estat, encara que aquest cop pugui semblar que ha sobrepassat determinades línies ideològiques molt marcades. És una dona infidel capaç de trair el seu propi sexe, de trair les altres dones dient d’elles les coses més grolleres i terribles que mai hagin sortit – com a mínim, a un escenari-  de la boca d’una dona: coses esgarrifoses capaces de posar-li els cabells de punta a qualsevol esperit feminista de soca-rel.  És una adúltera que no dubte en reivindicar el paper que el dolor pot arribar a exercir a l’hora de provocar un gaudi situat més enllà del plaer, i de reivindicar els espais més contradictòriament foscos de la passió com a part d’ella mateixa . És una adúltera que renega d’aquests  codis de la correcció política que volen exercir un control total sobre allò que s’ha de dir i veure, i que pretén lliurar-nos de les  certament abominables discriminacions introduint tot un seguit de noves discriminacions.

A més a més de ser una adúltera, la Liddell és també una creadora desmesurada . Sempre magistral i colpidora, quan la paraula domina l’escenari. De vegades excessiva, quan es tracta de mesurar les  d’altra banda ben potents accions físiques i visuals de les seves propostes. Mentre passeja amb orgull i entre gemecs i crits la seva lletra escarlata per l’escenari, la Liddell deixa que potser en algun moment aquestes accions perdin un punt de la seva contundència, com passa per exemple en el fragment coreogràfic en el qual unes taules cobren un particular protagonisme. O en aquell altre en el qual introdueix puntualment  un automòbil que ve a trencar massa aquella imatgeria amb ressons religiosos i guarnida amb telons intensament escarlates que domina la proposta. Però aquestes lleugeres pèrdues de tensió creativa, no fan més que remarcar la tensió creativa que ofereix tota la resta. I que arriba a un grau molt alt quan – i tornant a una de les grans “A” que la Liddell pren com a far artístic- una gran fotografia d’Artaud es projecta damunt de l’escenari. No es tracta d’una fotografia qualsevol agafada a l’atzar. Es tracta d’una imatge extreta de la pel·lícula La passió de Joana d’Arc, la incommensurable obra mestra de Carl Theodor Dreyer en la qual Antonin Artaud interpretava al degà de Ruan , decidit també ell a conduir cap a la foguera a la donzella d’Orleans. També la futura santa fa llavors una mena d’aparició a l’escenari de la Liddell, com si ens estès recordant que totes les fogueres destructores de vida, cultura, art i passió , venen a ser el mateix. I d’això en saben alhora força els bombers piròmans de “Fahrenheit 451”, al quals els hi reserva també la Liddell el seu moment estel·lar. Decididament, Santa Angélica es mereix que anem buscant mistos per cremar-la també a ella. Però de moment, ha aconseguit fer vibrar el Lliure amb aquella intensitat teatral que tant trobàvem a faltar després del llarg confinament.