The Requiem of Sophie Withman

The Rèquiem of Sophie Withman, és un espectacle de clown de Clemence Caillouel Molt, molt divertit. A mig camí professional entre Catalunya, Alemanya i França (és nascuda a Normandia), Clemence Caillouel ha creat un personatge de clown que domina l’escena i el públic. Riure de la decadència, l’amor i l’extravagància. I des de la feminitat. Per què sí, les dones també poden fer riure, i cal que riguem d'elles i amb elles. L'humor amb ulls de dona també pot ser barruer des de l'elegància, simpàtic i surrealista. Cal obrir la possibilitat que fins i tot riguem dels homes. I que coneixem els nostres humors des del respecte. Clemence Caillouel és una gran pallassa, actriu còmica i dona d'escena. Molt recomanable per tothom! I visca les pallasses!  

El títol pot tirar cap enrere, i més si el xou està programat a les 11 de la nit. Però, oblidin-se del Requiem, amb Sophie Withman la festa està assegurada. Encara que acabi en una orgia de sang. L'actriu i còmica normanda Clémence Caillouel, establerta des de fa tres lustres entre Barcelona, Berlín i la seva terra natal, ha creat un personatge imperdible en una comèdia clownesca i participativa d'humor gestual. Una diva del jazz que, assedegada de glòria, s'arrossega ara per un escenari de Reus després d'haver triomfat a Nova York. Sophie apareix entre el públic amb el caminar tremolós i a pas de tortuga. En el seu rostre ha dibuixat el desdeny i l'amargor amb un maquillatge expressionista i burlesque de llavis vermells molt allargats. En la primera sorpresa de la nit es revela com una excel·lent cantant. El micròfon passa al públic, que cantarà amb ella o, més ben dit, emetrà crits desafinats. Aviat, sense dir ni una paraula, es descobreixen les seves intencions. Cerca l'amor. A algun dels presents li toca en sort ficar-se en la pell del seu enamorat. Un altre ho passarà pitjor sostenint braços enlaire una lluna per a la cita romàntica i un tercer exercirà de cambrer. Una estranya melancolia travessa la història. Hi ha regals, pastís, flors… Fins que la gelosia dispara la tragèdia, i els riures i la sang irrompen a borbollons. La protagonista gasta una comicitat singular, amb un posat de tristesa, gravetat, indolència i desafiament que connecta molt bé amb el públic. Conjumina en la seva proposta el teatre, la performance, la cançó, el clown i el bufó. Formada en el Laboratorio Teatro de Barcelona, entre altres centres, va crear en el 2016 la companyia La Volada per a les seves pròpies produccions (Paulina, El cérvol i Dalida, i The Rèquiem of Sophie Withman), i també treballa amb  CircOliva (Vermuth Acrobàtic, presentat en la Mercè 2021), Tucan Riot (No way out) i Laboratorio Teatro (Shakespeare & Cia, Allende). A Trapezi 2025 ha nascut una estrella que pocs coneixien: Sophie Withman. I tot el que necessita és amor.  

Clémence Caillouel és una pallassa que no perd els papers. Ella, en aquesta acció és una cantant de jazz que, possiblement vinguda a menys, ha d'acceptar actuacions menors per sobreviure. Per això, quan entra, es mira el públic per sobre de les espatlles, amb una mena de tic de desaprovació movent lleugerament el cap mentre camina insegura per la pista, abans no faci el seu primer hit. És com aquell primer actor fent una gira insignificant pels hotels de tercera categoria d'Àustria que va escriure Thomas Bernhard a L'home de teatre. O com el mateix autor s'adona de la buidor que envolta els premis i els reconeixements a Amb la claredat augmenta el fred. Desenganyada de tot, veu com apareix el seu amor entre el públic. És galant, distingit, fidel. Amb pocs segons serà el pare d'una criatura i ho celebraran en un restaurant de taules petites i llums de baixa intensitat. Molt d'acord amb la seva veu greu que allargassa les vocals mentre acarona el peu del micro o opta per estirar el cable i barrejar-se entre els seus fans (més atrapats per la seva fama que per la veu, que ja no ho és tant). Aquesta Sophie és sofisticada amb els seus pantalons de pell premuts, la camisa blanca lleugera i un maquillatge d'unes ombres blaves purpurina als ulls que li arriben fins a les orelles. Aquesta Sophie tan enamorada del reusenc (la família riu i grava cada una de les peripècies que ell ha de resoldre sense paraules) acabarà sufocada, amb un final tant cafre com terrible. Actua de Medea per despit i després demana que l'ajudin a desaparèixer. Unes esquitxades de quètxup en deixaran el rastre, mentre una lluna romàntica il·lumina el quadre grotesc. El públic entra al joc des de la presentació d'una Alba Sarraute que lloa la carrera d'una diva (a la qui confon el nom). La mateixa Sarraute ja en va fer un retrat cruel a La diva, precisament. El treball demostra molta mala llet amb un quadre divertidament dantesc i una Clemence incommensurable.