Clémence Caillouel és una pallassa que no perd els papers. Ella, en aquesta acció és una cantant de jazz que, possiblement vinguda a menys, ha d’acceptar actuacions menors per sobreviure. Per això, quan entra, es mira el públic per sobre de les espatlles, amb una mena de tic de desaprovació movent lleugerament el cap mentre camina insegura per la pista, abans no faci el seu primer hit. És com aquell primer actor fent una gira insignificant pels hotels de tercera categoria d’Àustria que va escriure Thomas Bernhard a L’home de teatre. O com el mateix autor s’adona de la buidor que envolta els premis i els reconeixements a Amb la claredat augmenta el fred.

Desenganyada de tot, veu com apareix el seu amor entre el públic. És galant, distingit, fidel. Amb pocs segons serà el pare d’una criatura i ho celebraran en un restaurant de taules petites i llums de baixa intensitat. Molt d’acord amb la seva veu greu que allargassa les vocals mentre acarona el peu del micro o opta per estirar el cable i barrejar-se entre els seus fans (més atrapats per la seva fama que per la veu, que ja no ho és tant).

Aquesta Sophie és sofisticada amb els seus pantalons de pell premuts, la camisa blanca lleugera i un maquillatge d’unes ombres blaves purpurina als ulls que li arriben fins a les orelles. Aquesta Sophie tan enamorada del reusenc (la família riu i grava cada una de les peripècies que ell ha de resoldre sense paraules) acabarà sufocada, amb un final tant cafre com terrible. Actua de Medea per despit i després demana que l’ajudin a desaparèixer. Unes esquitxades de quètxup en deixaran el rastre, mentre una lluna romàntica il·lumina el quadre grotesc.

El públic entra al joc des de la presentació d’una Alba Sarraute que lloa la carrera d’una diva (a la qui confon el nom). La mateixa Sarraute ja en va fer un retrat cruel a La diva, precisament. El treball demostra molta mala llet amb un quadre divertidament dantesc i una Clemence incommensurable.