The
Hole ha arribat a Barcelona avalat per un gran èxit a Madrid i amb la
publicitat pràcticament pagada pels que no han trobat políticament correcte el
cartell. I no només això: ha aconseguit transformar el pati de butaques del Coliseum
en un cabaret dels anys 20, amb tauletes, cadires, avisador per als cambrers i
possibilitat de prendre una o dues o tres copes, fer un mos o, directament,
sopar.  He de dir que els preus no són
gens fora d’òrbita. Preus de nit i prou.

The Hole ens arriba avalat per dues mans de
confiança: Paco León, ideòleg de la història, i Yllana com a productors. És un
d’aquells formats XL que atrapen les mirades tant per la contundència cromàtica
que desprèn –l’escenari està dominat per una boca gegant que va canviant de
color- com pels seus singulars i estrambòtics personatges: una Marilyn Monroe (la
trapezista russa Dilia) de 120 kg que vola per sobre la platea amb la
lleugeresa d’una papallona gegant; les Supernenas (Arancha Fernández i Mónica Riba Roque ) que també volen amb molta elegància i risc; un equilibrista amb tanga i patins que
s’autoanomena el Pony Loco (Nacho Sánchez) i, certament, no roda rodó; una
stripper fluorescent (Gynoid); quatre Majordoms (Edu Soto, Adrían García, Bruno Gullo i Alejandro Forriols) que canten i parlen amb el públic; l’excels trapezista amb cintes Super
Gold;  una Madame –la del pòster- (Reyes
Ortega), una guapassa rossa de portades del cor que tira de burlesque; els
divertits i estrafolaris equilibristes Duo Flash; Almon, una vedette que és tot
un cromo  i la Terremoto de Alcorcón, la
Mestra de Cerimònies. 

L’espectacle costa de classificar, seria massa
fàcil dir-li cabaret. M’agrada dir-li Circ a la Italiana perquè el circ és el gènere
que domina i el que ofereix més qualitat.  Fins i tot actua en Cristóbal, una rata
domèstica! És un circ habitat per personatges amb caràcter, combinat amb una
mica de pit i cuixa i monòlegs teatralitzats. Tot aquest garbuix té un fil
argumental: una dona –La Terremoto- convida els seus amics a casa –una estança
tenebrosa amb la bocassa al mig- per presentar-los el ‘company’ de la seva
vida. Ens han demanat que no expliquem qui és. Diré la frase amb la que descriu
la relació: [“Nosaltres hem d’estar molt agraïts a la Duquesa de Alba. Gràcies
a ella, lo nostre sembla normal!”].

Els convidats són els espectadors i es
dirigeix a ells tota l’estona, tant ella com els Majordoms i com la Madame. Els
increpen amb més o menys ‘atreviment’ en funció del moment, cosa que el públic
agraeix rient i, de vegades, corresponent amb altres ‘atreviments’.  La Terremoto, en un registre diferent a mig
camí entre el clown el teatre i el cabaret, deixa anar alguns monòlegs
explicant actualitats del dia… o de fa dies, com Barcenas, Pantoja &
Friends i altres. 

En definitiva The Hole és un divertimento que,
tot i que sembla que ho intenti, els seus moments de crítica àcida no faran
enfadar ningú. Una proposta àgil d’un gènere innovador que té un públic
fidelitzat a Madrid i que sembla que el comença a tenir a Barcelona, perquè en
acabar, els assistents que omplien la platea-cabaret i que estaven absolutament
entregats a tot el que se’ls proposava, van acabar aplaudint dempeus. Segons el
cap de sala, cada nit és igual. Una festa!