Té la pretensió d’entretenir i de sorpendre i ho aconsegueix a bastament. Convida a entrar a una mena de tuguri, una festa privada (encara que calgui passar per taquilla) en la que tothom posdrà abandonar les seves preocupacions mundanes i deixar-se persuadir pels jocs d’equilibri circense o vocal (amb el quartet a cappella). Hi ha, sí, actors d’striptease, però tractat amb un joc i una delicadesa (l’unic nu femení, és un joc d’ombres i les presències del masculí evoquen a un homínid primari que es deixa entabanar i que no té un mínim de preocupació per tapar-se. I la castanyola toca sola. 

Terremoto de Alcorcón és una divertidíssima mestra de cerimònies. La història, d’un surrealisme absurd, entretè i no es força gens per intentar introduir els altres números. Tot va com si fos de manera espontània, però tot està calculat, ben après. Es tracta d’un espectacle que és preferible anar amb grup o en parella. El servei de taules és diligent durant tot el muntatge. El Coliseum esdevè una mena de froat negre, com un cabaret d’entreguerres però per a res pretenen evocar la sinuositat del Cabaret ni tampoc la comèdia de Kurt Valentin. La seva història és molt particular: Terremoto presenta el seu xicot, un noi amb moltes dents i una cua llarga. Ella és del PPi ell progressista però sembla que són molt compatibles en la relació de parella. L’amor i l’humor triomfen.