A Tàrrega s’ha de venir amb ganes de veure teatre, però també de participar. Mai se sap el que et pots trobar a les places, escenaris, pavellons. Afortunadament, el públic ja ve molt conscienciat i n’hi ha que ja són firaires professionals. No en va això ho saben els professionals i cada cop es programen peces que busquen la complicitat el públic. Però hi ha peces i peces. A Tàrrega hem assistit a dues obres que demanen de la participació directa del públic, on ells munten l’obra. En una l’experiència és individual i tecnològica, una gimcana que a través de la virtualitat ens fa sentir els límits entre la realitat i la irrealitat. Una experiència absolutament fallida que no sols no aconsegueix el seu propòsit, sinó que fins i tot acaba creant l’efecte contrari al que pretesament busca. Però no val la pena ni dir el nom de l’obra. 

Per contra, l’experiència a què ens convida Darragh McLoughlin amb The Fulfilment és una experiència col·lectiva, una peça aparentment senzilla en la que els espectadors hem d’acatar les ordres de l’irlandès. Aquest arrossega unes lones quadrades i uns cartells que mostra al públic. No obre la boca, els cartells parlen per si mateixos. La primera ordre: una sabata. La segona, una cosa vermella. Després objectes, mòbils, diners o fins i tot uns calçotets. I conceptes tan abstractes com Esperança, un pecador o un petó. Tots nosaltres asseguts als bancs ens mirem amb cara de “què, qui va? qui s’atreveix?” Potser els segons passen, els minuts, però al final sempre hi ha algú que hi va i aporta el que considera. 

Però McLoughlin ho ha de validar amb un dring i no sempre passa. Deixar una quantitat significativa de diners no admet metàfores. No és una persona i el seu valor. Les coses són com són. I aquesta és la gràcia, fins a quin punt volem deixar els nostres bitllets dins aquella quadrícula? Doncs al final, n’hi ha un que suma un xic i després ve l’altre i així. 

Senzilla, divertida, un punt tensa a vegades, The Fulfilment aconsegueix una unió, un joc de mirades i complicitats entre el públic que poques vegades s’aconsegueix. L’única pega que té l’espectacle en una fira com aquesta és el boca-orella. Estic segur que els primers que van anar a veure-la van gaudir-la com ningú, empesos per la sorpresa, impulsats pels dubtes de no saber què fer, ni com actuar. Un servidor hi ha anat a l’últim passi i sigui pels col·legues, sigui per la gent que et trobes ja te n’havien parlat. La perla de la Fira, deien. I no li trec mèrits, però si hom ja va sabent la dinàmica i fins i tot ha tingut la mala sort de saber alguns de les sol·licituds de McLoughlin, la sorpresa es redueix molt i al final, tot i participar i gaudir, em quedo amb ganes de més. No sé què, potser un element final que arrodoneixi tot el sentit. Però entenc que la gràcia era precisament que no hi hagués cap ingerència externa, més enllà del que fèiem i decidíem els espectadors. Estarem atents a què pugui fer Darran McLoughlin i la productora Squarehead en un futur.