The Fulfilment

Com si fos un joc. Sense cap aparent construcció de personatges, ni de situació. Simplement, la voluntat compatida de passar pantalles. The fulfilment de Darragh McLoughin és un dispositiu que, aparentment, funciona sol. Un grup de persones desconegudes seuen en rotllana en uns bancs. L'animador posa al centre un rectangle de fusta i un rètol amb un repte fàcil (una sabata, per exemple). Cada cop que algú completa la demanda del rètol, aquesta es trasllada a una punta i apareix un nou objectiu (17 objectes, un element vermell,...) Com embriagats per aconseguir el suau gong de "prova superada" el públic accedeix a propostes que no hagués gosat d'entrada ("Tots els mòbils"). No hi ha més dramatúrgia que l'enginy dels espectadors per resoldre els quadres més abstractes (dolor, pecat, saltar, cantar...). L'únic deure del moderador és avaluar si el repte s'ha superat o si no es dóna per bona la iniciativa d'un espectador/a. Així de senzill i així de contundent. El joc funciona fins al punt de convertir les persones desconegudes en un grup que es mira amb confiança i que acabarà fent una abraçada comunitària d'un minut. Com les granotes que s'escaparien d'una olla d'aigua bullent, els espectadors accepten de grat, en canvi, entrar en un repte que es va fent més complex i que no assumeix com a risc, sinó com a aposta de qui pot desfer el repte comunitàriament. És un joc que s'hauria de practicar periòdicament en totes les escales de veïns. Com a mínim, com a punt d'inici de l'assemblea ordinària anual amb l'Administració: es generen una dosi d'empatia compartida que resoldria molt fàcilment si cal treure o posar la paperera de publicitat de sota de les bústies del vestíbul. Jugar junts (Asses.masses, Eutopia) és molt més enriquidor que fer-ho en solitari  (Unreal state) que  descobreix les ombres i les pors pròpies.

Més que un espectacle,The fulfilment és un joc delirant en què el públic decideix fins a on vol o pot arribar. Ens asseiem en bancs a quatre bandes. El creador irlandès Darragh McLoughlin col·loca una cartolina blanca al mig de l’espai, sota la llum d’un focus. A continuació ens ensenya un cartell amb dues paraules escrites a mà: “una sabata”. Un membre de l’equip es treu una sabata i la col·loca sobre la cartolina. El performer la mou cap a un lateral i l’objecte i el cartell queden exposats com una peça de museu. Després torna a asseure’s entre el públic i toca una campaneta: primera missió complida. Només li cal treure un altre joc de cartolina i cartell perquè la dinàmica ens quedi clara. Haurem de treballar col·lectivament per exposar, entre totes, allò que ens demani. El que al principi sembla un joc infantil, es va complicant a mesura que també ho fan els conceptes a exposar.  Alguns requereixen treball en equip. Altres són volgudament ambigus, oberts a la lliure interpretació de qui s’atreveixi a omplir el forat. N’hi ha algun que fins i tot resulta violent. A cada cartell mirem al voltant, observem als companys estudiant qui tindrà allò que es demana i qui s’atrevirà a exposar-ho. La predisposició del públic és la que determina l’èxit de la peça, que ens enganxa amb una barreja de diversió, morbo i esperit col·laboratiu. L’expressió del performer és clara: fins que no complim les normes que ens proposa el joc no continuarà. De nosaltres depén arribar fins al final. A vegades, el dispositiu més senzill pot crear les experiències més interessants.

D'una manera senzilla i lúdica, l'irlandès Darragh McLoughlin aconsegueix amb aquesta peça d'experiència col·lectiva i participativa ordir un experiment sociològic. Una petita mostra del públic de Tàrrega (30 espectadors per funció) es va veure implicada en un cerimonial de requeriments que, sí o sí, almenys un espectador havia de complir. Si no, la funció no avançava. I allà estàvem tots, asseguts en cercle, mirant-nos els uns als altres a veure qui era el valent que superava el repte. Alguns fàcils i altres menys. D'alguna manera eren petits sacrificis per la comunitat. Necessaris per a construir la performance. El títol, The fulfilment, al·ludeix al “compliment”, al concepte d'aconseguir o realitzar alguna cosa, exercir un deure o funció requerida. Establert a Berlín, McLoughlin, format en arts circenses i artista conceptual, cerca en els seus treballs afrontar reptes físics i mentals aparentment simples però alguns molt exigents. En el 2014, va ser reconegut en la prestigiosa plataforma europea circusnext per Fragments of a mind. A Tàrrega es va tenir l'encert de programar The fulfillment en una tunejada Esglèsia de la Mercè. Penique Productions va presentar la instal·lació Entre la pell i la màscara, cobrint tot l'interior del temple amb un inflable gegant de color groc que tapava totes les parets. Espai ideal per a un ritual. Valentia i generositat McLoughlin surt a escena i va agafant d'un en un cartells amb peticions escrites que va col·locant en panells blancs sobre el sòl. Quan es compleixen, toca una campaneta i deixa un altre cartell. Les demandes –accions dels presents o objectes d'ells- van omplint l'escenari, creant una exposició impredictible, com una obra d'art vivent. El creador modula bé els moments de tensió, la incertesa que s'apodera d'uns espectadors obligats a participar. Són demandes que s'adapten a cada lloc de representació, perquè McLoughlin té molt en compte la tipologia del públic. No és el mateix el de Firatàrrega, adobat en mil batalles, que el del FITT de Tarragona, per posar una comparació pròxima, i molt més diferents són si travessem fronteres. Seria interessant veure com reaccionen al Japó, en les fredes Repúbliques Bàltiques o al Brasil. Conscient d'aquesta diversitat, l’artista canvia els enunciats en cada lloc. I fins i tot fa modificacions in situ segons li vagi. Per exemple -i aquí comencen els espòilers, deixin de llegir si tenen l'oportunitat de veure l'obra-, a Tàrrega la petició de “uns calçotets” es va ampliar en una altra sessió a “una peça íntima”, facilitant molt l'acció. Un sostenidor, amb roba d'estiu, no requereix estriptís. En la primera funció de la Fira, la petició de la roba íntima masculina va ser la que més es va demorar. Va haver-hi altres demandes difícils, com la “una gota de sang”, que Angelica Liddell hagués complert sense parpellejar. O la de “salts”, que va portar gairebé a l'extenuació a una jove que no imaginava que havia de quedar-se fent salts fins al final de la representació. També es va veure que quan ens toquen les butxaques, dolent. Va costar reaccionar a la petició de “diners”. Crèiem que amb alguna xavalla bastava, però no. Ens demanava més generositat, i fins que algú va deixar la targeta de crèdit no es va complir. Abans, ens van demanar a tots deixar els mòbils. Algun es va escapolir. Així som. Una proposta que en tota la seva senzillesa, conté l'essència de la humanitat. Un fantàstic retrat col·lectiu de l'aquí i ara.