Milo Rau amb l’International
Institute of Political Murder va sacsejar els espectadors amb Hate Radio (un espectacle documental
sobre el genocidi rwandès de 1994) en el Grec 2013. Ara torna a parlar de
guerres civils però ho fa des d’una perspectiva diferent. Milo Rau, partint d’un
fet real, es pregunta què pot portar a un jove belga a enrolar-se en un exèrcit
salafista per lluitar a Síria. La
seva recerca el porta a convocar tres actors i una actriu de procedències
diferents per furgar en les seves vides i convidar-los a exposar-les al públic.
Amb aquest material, Milo Rau construeix un impressionant collage sobre la condició humana a l’Europa actual: cent trenta
minuts de testimoniatges autobiogràfics amb un curiós format de documental. En
cinc capítols, precedits d’un pròleg, els protagonistes parlen de la seva
trajectòria vital de forma diacrònica; ho fan des d’una escenografia que
recorda una modesta saleta vintage i que
és el revers d’un descomunal  teatrí
barroc. Un a un, els actors van prenent la paraula mentre un d’ells l’enregistra
i projecta un primer pla, en rigorós blanc i negre, en una pantalla. Assistim així
a la confecció d’un documental on se’ns parla dels grans moviments migratoris
que han canviat la fisonomia urbana d’Europa, de les expectatives de futur dels
habitants d’aquestes perifèries
urbanes, dels seus problemes d’identitat, del teatre com a trampolí de sortida
i, sobre tot, de l’absència de la figura paterna, un tret que Milo Rau troba
comú en els joves gihadistes. Ens
parlen uns actors que s’interpreten a ells mateixos, ens recorden que són
actors i, malgrat tot, hem foragitat l’idea que es tracta d’una ficció.  L’espectacle, fonamentat en el discurs -en
francès i flamenc- dels protagonistes, no és gens fàcil. Malgrat que el seu
creador va guiant la lectura amb la titulació dels diferents capítols, el rigor
documental no admet concessions. Poc a poc, van aflorant tot tipus de referents
que retraten una societat esquerdada per l’acceleració d’uns canvis que no pot
o no sap entomar. També és cert que hi ha moments simpàtics, els justos per
generar un corrent d’empatia entre actors i públic. Però el conjunt deixa un
regust amarg que torna i colpeix.