En que s’assemblen, un pel·lícula de Godard i el Txhèkhov de “L’hort
dels cirerers”? Què poden tenir a veure, un jove abduït per la Gihad i una
actriu crescuda sota els efluvis del maig del 68, i educada per una mare capaç
de convertir el feminisme en una festa i un pare capaç d’amagar la bogeria
entre les tecles d’un piano? Quin punt de contacte existeix entre l’apocalipsi
segons Sant Joan, l’apocalipsi segons l’Estat Islàmic que preveu enderrocar els
vicis de la societat occidental en un breu termini, i l’apocalipsi segons
aquells grups i personalitats ecologistes que ens avisen del punt de no retorn (
es miri com es miri em fet ja massa tard) en el qual es troba ara mateix
instal·lat un planeta condemnat a l’extinció abans que el present segle deixi
pas al següent?

Aquestes són algunes de les inquietants i
apassionants qüestions que es planteja Milo Rau en un espectacle que, com l’anterior
“ Hate Radio”, constitueix una mostra modèlica de teatre polític entès en la
seva més estimulant versió: la de la proposta que no es limita a transmetre
complaents consignes i “missatges” sinó que busca deixar-nos enfrontats  cara a cara amb les nostres contradiccions i
les nostres falses seguretats ideològiques de bon jan ben adoctrinat . Rau
estructura el material que té entre mans amb un rigor i una sobrietat que ( ben
cert) tampoc busca posar-li fàcils les coses a l’espectador. Del que es tracta,
és d’intentar implicar-lo mitjançant una calculada barreja entre la reflexió
intel·lectual i la connexió emocional. I de mostrar-li  les impactants interconnexions que existeixen entre
les històries personals de quatre actors disposats a sotmetre’s a l’escrutini
del testimoni personal captat en directe i enregistrat per l’ull d’una càmera
que actua amb esperit freudià, i la mateixa història del noi que empren el camí
de l’adhesió a l’Estat Islàmic. I de visualitzar pors i records a una pas de l’inconscient
amb la molt conscient voluntat de mostrar-nos fins a quin punt el mateix ofici
d’aquests actors i aquestes actrius no és un cop més altra cosa que la metàfora
d’una catarsi. Sempre, sota l’ombra de la figura del pare, que , si ens posem a
frivolitzar una mica en termes estructuralistes ( al cap i a la fi, el mateix
Michael Foucault hi fa aquí involuntari acte de presencia , per tal de
recordar-nos de quina manera el significat de les coses està lligat al seu
obscur significant) , no és solsament una figura pertanyent al món real , sinó
que és també una figura carregada d’implicacions simbòliques i miratges
vinculats a la dimensió de l’imaginari. Sens dubte, ens trobem no solsament
davant una de les propostes més estimulants del Grec 2015, sinó també davant d’una
admirable demostració de fins a quin punt l’entramat entre allò que pertany a la
història individual i allò que pertany a la història col·lectiva, formen part
de la mateixa xarxa. I ens trobem davant una intensa mostra de fins a quin
punt, massa sovint, la identificació amb un determinat tipus de discurs ens
impedeix entrar a sac en totes les implicacions de caire personal que s’amaguen
darrera el discurs. Però aquests actors disposats a crear una mena de esplèndida
confusió entre l’art de representar i l’art de confessar, saben com mostrar-nos
les fissures d’aquesta mena d’ identificació, d’aquest entramat de seguretats
ideològiques. I com recordar-nos que si les guerres civils són les guerres més tràgiques, és precisament perquè neixen al si de la llar teòricament destinada a protegir-nos.