Vist el divendres, 11 de desembre de 2020 al Teatre Municipal de Girona dins del Festival Temporada Alta

Obviaré tot el que s’ha dit d’aquesta obra, o més aviat el que s’ha dit però no diu res: que si Dagoll Dagom, que si T de Teatre, que si La Brutal… jo m’estimo més, en aquest moment, narrar el que com a espectador nu d’aquests precedents em va semblar l’obra. 

El títol i les imatges mateixes indueixen a crear-se unes expectatives sobre com i de què anirà que aviat es veuen com a irreals, com si el títol s’hagués creat abans de començar a escriure l’obra, i no pot ser així, perquè el conjunt són un seguit d’històries que ja existien prèviament, posades sobre un fil argumental que serveix com a recipient, no com a conductor.

Per dir-ho amb un símil arquitectònic, els maons dels quals està fet l’edifici són sòlids i valuosos, un seguit d’històries carregades d’humanitat, i amb una de les qualitats més grans que pot tenir una història, com és retratar l’essència humana dels que mai no seran famosos ni recordarà la història: la gent corrent.

Històries, per exemple, del que està tan insanament enganxat a la seva parella, i que ho accepta tot, tret de les discussions. Dels pares d’un infant que pateix bulling, a través de la seva denúncia a una comissaria dels Mossos, de la història d’una parella que es coneix a través d’una web de relacions, ell a l’atur, ella treballant en la neteja, que inicia un procés per a superar-se que s’estavella dramàticament. Els que es coneixen en un sopar d’empresa i que ens mostren l’ascendència, clímax, decadència i final d’una relació de parella, i un llarg etcètera.

Aquests maons estan units per un ‘ciment’ consistent en números musicals, ben executats per actors i actrius, alguns dels quals no provenen del cantar i ballar, però que amb el seu talent i simpatia els converteixen en alegres i entranyables, tot sobre un fons que -suposo que per a igualar el nivell de mediocritat dels personatges que es van retratant- esdevé un lloc tan prosaic com un Bingo. La veritat és que penso que localitzar-ho aquí ha estat la part menys reeixida de la història. No percebo que el lloc ajudi en res al sorgiment i evolució de les històries, tot i que sí que sigui un lloc que puguin freqüentar protagonistes com ells i elles.

El millor de tot és el gran nivell de les escenes, de tots els i les intèrprets, i la direcció actoral, enviant-nos reflexions sobre les penes i alegries dels mortals de cada dia, i poso especial atenció a les actrius, cadascuna d’elles protagonista principal d’algun dels moments, i del David Bagés, capaç de composar un parell -al menys- de personatges tan reals que no tan sols et recorden a gent que coneixes, sinó a alguna faceta de tu mateix.

En resum, un bon espectacle, que fa allò tan valuós com anar del drama a la comèdia per a explicar-nos històries reals, o si més no realistes, que per a mi hagués estat més rodó triant un altre ‘ciment’ o localització d’històries que, al capdavall, li són dramatúrgicament alienes.

Tot i amb això, una exhibició de talent teatral d’una autora, un director i un grup extraordinari d’actors i actrius.