Una càndida comèdia sobre la
complexitat del món de la parella i la benevolència de l’amistat. Un home a qui
l’acaba de deixar la dona es refugia a casa del seu amic, també ex d’ella. La
forçada convivència d’aquests dos, la irrupció d’una jove i seductora veïna i tot
un seguit d’embolics desencadenen una trama plena de malentesos i gags.

Es tracta d’una adaptació de ‘Pares y
Nines’ de José Luis Alonso de Santos estrenada el 1988 i, tot i el trasllat a
la Barcelona actual per l’humorista i també director Miquel Murga, desprèn
encara molt l’aire de l’humor ingenu, volgudament ocurrent i desimbolt d’aquells
temps. La posada en escena s’adequa al to, però l’obra no agafa la volada que
prendria si s’hagués partit, a dia d’avui, del full en blanc. La simplicitat
del text força a una certa desmesura interpretativa que no encaixa amb els
arquetips actuals. No per ser cornut un es converteix de cop en estúpid… Els
ritmes narratius tampoc són els mateixos que a l’Espanya de finals dels 80 i
necessiten un sacseig amb tisorada inclosa per mantenir l’atenció d’un
espectador habituat a la multiplicitat d’impactes. Gairebé dues hores de funció
fan feixuga una de les operacions més ambicioses del teatre: fer riure el
públic.

Malgrat tot, la peça no és frívola ja
que, si bé de puntetes, es qüestiona per què se separen les parelles, què es
seria capaç de fer per recuperar la persona estimada, fins on pot arribar la
bonhomia de l’amistat, la compassió, etc. No hi ha tampoc moralismes, només la
voluntat de retratar una situació que, poc o molt, tothom pot haver viscut, i treure’n
tot el suc que permeti l’humor.

Com a bona comèdia d’embolics no hi
falta la cèlebre “Deixa’m que t’ho expliqui, no és el que sembla”, una mica de
pit i cuixa, les entrades i sortides de personatges, l’animada música entre
escenes… en definitiva, la frescor i la diversió que tan bé van per passar
una bona estona.