De parelles estranyes n’hi ha de tots colors i de tota mena. Aquesta n’és una. La del Fede i el Robert, un informàtic i un professor d’institut que comparteixen pis marcats per un passat romàntic difícil d’explicar, però no tan insòlit. Per això, de tant en tant, parlen de “la nostra dona” quan es refereixen a la tal Carmeta (Carmela, en l’original castellà), un personatge absent, ex i ex, és a dir, ex de l’un i ex de l’altre.

A vegades, els personatges absents mouen més els fils que els que en realitat apareixen en escena. Els espectadors d’aquesta comèdia podran comprovar com també és així. I descobriran algunes de les sorpreses que amaga la trama, ni que la més evident i gairebé previsible estigui amagada sota d’un dels coixins del sofà. (…)

La trama de ‘T’estimo pero no tant’ té un especial interès a no perdre pistonada amb els gags que es van succeint. Quan fa la impressió que s’entra en un terreny massa suau, romàntic o estable de la relació de la parella, de seguida salta una altra guspira que retorna els espectadors a la rialla fins al punt que el muntatge —que se’n va a l’hora i tres quarts aproximadament— es veu interrompuda en diverses ocasions pels aplaudiments dels espectadors quan ja s’hi senten plenament involucrats. (…)

L’obra té un clima desinhibit —sense caure en un excés de frívol— i com que l’aire és “fresc”, la roba interior és un ingredient important del vestuari en moltes de les escenes. Potser sí que en el seu moment es va considerar ‘Pares y Nines’ (T”estimo pero no tant’) la comèdia “més eròtica” del seu autor. Però des dels anys vuitanta del segle passat cap aquí no només ha plogut molt sinó que han caigut molts Women’s Secret i s’han abaixat molts Calvin Klein. Per això un diria que, a hores d’ara, els espectadors estan curats d’espants i reben l’escena en qüestió com un gag més de l’ofici. (…)