Som memòria

Quan l’alcohol presideix les escenes dramàtiques sembla que hi pugui haver llicència per a tot, però Albertí ha plantejat la seva lectura des de la contenció. Al capdavall estem davant de dos oxfbridges, o un que ho és i l’altre que s’hi vol fer passar. En qualsevol cas, com ens pot arribar millor la por d’Spooner, o el poder de Hirst? Em sembla que el silencis de Lluís Homar en el paper d’Spooner, la seva manera d’escoltar, la seva capacitat d’encaixar cops, el seu posat de gos apallissat però fidel, és, de lluny, el millor d’aquest muntatge. Pou (Hirst) i Selvas (Briggs) alternen correcció i bons moments, i Pujol, que lidia amb l’ambivalent Foster, mostra predisposició. El treball d’Homar però és la clau de volta: la natura del seu Spooner és quintaessencialment anglesa, barreja de fracàs personal i actitud domestic servant, accepta un ordre del món en el que ell ocupa una subalternitat. Ni pretén, ni vol, ni somnia a canviar el sistema. És així com Pinter veu la fragilitat de la condició humana, i al mateix temps, el fracàs de les il·lusions col·lectives i l’eclosió de la individualitat competitiva. Som a 1975 i s’albira la fi del pacte social i el començament de l’era de la confrontació. Una atmosfera que el vestuari d’Araujo s’encarrega de recordar, així com el magnífic espai de Lluc Castells.

Aquesta lluita d’Spooner, que és una lluita de supervivència, s’estableix per aconseguir una posició al costat de Hirst, a través de fer-se present en el seu passat. Lluita en el temps per l’espai que mostra com la construcció de l’ identitat va de dins a fora. Les preguntes del Possimico de Fontanella, esdevenen aquí una torrentada incerta de respostes, que malden per omplir un enorme buit, la terra de ningú, però que menen al silenci.