Sobre el paper, la primera temporada
que gestiona Xavier Albertí al TNC és novedosa, atrevida i
trencadora respecte les anteriors singlades. No debades és el primer
director per concurs públic, no a dit com els anteriors, per tant li
ha calgut oferir una programació de plantejament ambiciós i
coherent. Després d’una inauguració a la Sala Gran amb un
espectacle de varietats, ara entafora a la Petita un Harold Pinter
aspre i saturat d’una asfixiant foscor. Fer translúcida la radical
opacitat de Pinter és el repte de qualsevol director. Albertí ho ha
aconseguit bastant, particularment gràcies a la imponent
interpretació de Lluís Homar que, des de bon començament, es fa
amo i senyor de l’escena, i desgrana les abstruses rèpliques
pinterianes amb una rara naturalitat, amb el to de conversa
quotidiana que escau al diàleg. És cert que el seu personatge és
qui duu la veu cantant i el que, amb el seu verb acerat, mobilitza
la resta. Però Josep M.Pou, per molt que incorpori el rol oposat,
fet d’immobilitat i manca de reacció, no acaba de forjar la tensió
d’antagonista que requereix. La neta escenografia de Lluc Castells
presenta un cristal·lí moble-bar que alimenta a cor què vols
l’alcoholisme compulsiu dels personatges. Pel que fa a la
traducció, l’obra comença amb un feridor “Tal qual” per
indicar que li serveixin la beguda sense additaments, cosa que en
genuí català s’hauria de dir “Tal com raja”. L’expressió
grinyola, tot i que potser sí que reflecteix els usos barcelonins,
no debades una de les pitjors variants que es parla al país.