El feminisme del segle XXI en la literatura està representat per diverses veus, però cap tan bel·ligerant com la de Virginie Despentes. Directa i mordaç, Despentes no ha tingut recança per parlar de la seva vida, dels episodis més truculents de la seva vida, però no ho fa a la cerca de la compassió, sinó per exposar la veritat més abusiva del patriarcat. Tenint en compte la fal·lera del teatre català per adaptar obres literàries i que mes a mes ens trobem amb obres amb missatges clarament feministes, era d’esperar que algú agafés el manifest de la Despentes i en fes una adaptació escènica que servís d’altaveu de les paraules de la francesa. I així, La Virgueria, capitanejada aquest cop per l’Isis Martín, ha agafat l’actriu Mari Pau Pigem de la mà i l’ha col·locada en una tarima sense massa més que el seu cos i la seva paraula.

Llegir un manifest d’aquestes característiques per moltes (i alguns) deu haver estat una revelació. Llegir la prosa sense embuts de la Despentes i entendre el seu posicionament radical va ser fonamental per començar a canviar el prisma en moltes de les qüestions que planteja el text. O almenys a iniciar un intens debat. I això, comenta Isis Martín, és el que va provocar quan va llegir el llibre i el va proposar als seus companys de companyia. El fervor devia ser tal que van decidir que M. Àngels Cabré i Aleix Fauró adaptessin el text per una sola veu. El resultat és una conferència performativa, un monòleg cru, d’una gran literalitat que va dirigit a una audiència transversal. L’encarregada de donar veu i cos a les paraules és una poderosa Maria de la Pau Pigem.

El principal risc de la proposta és transmetre l’ampli ventall d’emocions que pot suscitar el text sense que tot plegat soni a pamflet. No hi ha una voluntat alliçonadora en la posada en escena ni en la interpretació directa de l’actriu. No ho necessita, l’autora/actriu viu amb ple convenciment i acceptació del què és, ha estat i del què pensa. La seva essència punk la salva de qualsevol sentiment de culpa castrant. 

Com passava a Súcia o a Prima Facie, aquí l’actriu es despulla emocionalment per parlar en primera persona sobre un episodi de violació. Però l’experiència de l’autora francesa va més enllà, la seva experiència és més radical. El seu testimoni com a prostituta pot suscitar polèmica, però en el fons explora una via nova pel feminisme, una línia vermella que no s’havia traspassat aleshores. De fet, Despentes és prou àgil per relacionar l’ofici de treballadora sexual amb l’exposició que va representar treure el seu primer llibre. Malgrat tot, no és condescendent. Aquest paratge em fa pensar en “Poor Things” de Yorgos Lanthimos. A l’any 2025 les reflexions d’aquesta Teoria King Kong continuen sent bastant vigents, excepte, potser, la defensa de la pornografia com a instrument d’alliberació. Diu que en el porno tot va bé. Li falta una anàlisi més realista sobre la representació de l’acte i sobre el problema que suposa pels més joves. Però Despentes posa el focus sempre en un altre lloc.

L’autora s’enfronta al puritanisme, a les opinions morals més conservadores. La provocació de les paraules, la nuesa emocional i intel·lectual contraresta amb la nuesa física on Pigem descobreix una licra de fantasia. Ja ho diu durant la dissertació, aquest és un assaig sobre una dona violada escrit per una dona violada. I per això no deixa res al tinter. A l’escenari, tot i no tenir massa res, la Pigem té prou per no parar de transmetre les emocions que formen l’arc dramàtic de la seva exposició. Un martell per picar amb duresa el pladur d’una de les planxes sobre la que camina; un micròfon amb què amplificà la seva veu; una càmera amb la qual va jugant per mostrar primeríssims primers plans del seu rostre, de parts del seu cos o de les sabates vermelles de taló d’agulla. I acompanyant les paraules, un brunzit, uns efectes de sala que es fan més presents en aquells moments més crus i unes projeccions terroses, com sanguinolentes, que es mostren en segon pla, cortesia de la Mariana Echeverri. Tot plegat amb una llum freda que en tot moment reforça la figura de l’actriu, disseny de la Manoly Rubio. 

Amb tot això, la Pigem s’erigeix poderosa, acompanyant el discurs de la Despentes a cop de martell, però també buscant la seducció en aquells moments més tèrbols. No hi ha pressa, el to és calmat, però amb un fort compromís amb el que diu. Sens dubte una bona ambaixadora de la Despentes, per fer d’altaveu del seu manifest. Tots aquells que no hem llegit la Teoria King Kong tenim una oportunitat d’or per conèixer el pensament de la francesa feta carn. De la intimitat de l’habitació a la comunitat que representa una sala de teatre.