Simon Mayer manté uns 15 minuts el públic a les fosques mentre ell canta i es desplaça. Aquesta foscor ensenya a relativitzar el temps, a veure com es pot baixar la intensitat vital quotidiana i també marca uns distància perquè la veu inicialment se sent fluixa, com a la llunyania i es va aclarint, a mesura que passen els minuts. i que fa evident que la llum ja és imminent.

La cançó que utilitza Mayer és la tirolesa, que pot ajudar a trobar persones llunyanes pels pics, entre boscos espessos i boira constant. Ell, de fet, utilitza aquests elements ancestrals, (la destral, la fona, el bastó, per marcar ritmes i anar desenvolupant el món sonor). Evita posar-se el vestit tirolès, possiblement perquè ja s’ha convertit en una caricatura d’ell mateix. El turisme crema elements usats com a consum i imant de nevera. Potser per això va nu i actua com si anés guarnit del que l’apropa més a la Terra i a la vida que desprenen els arbres, la fisicitat de l’escorça, de les serradures escampades per l’escenari. Només quan considera que el quadre és complet, que ha creat un element concret decideix seure i descansar.

Certament, durant bona part de l’acció hi ha un temps dilatat que pot cansar i adormir la peça però l’entrega de l’intèrpret és total i la investigació entre l’acció, el so que genera i el moviment és constant, com una enciclopèdia de coreografies populars i de cossos acostumats al treball físic diari. Hi ha un gaudi íntim, que no expresa cap al públic, tot i que el té present.