Sucia

Que no us enganyi l’estètica millennial de mems i tiktoks: Les propostes de Bárbara Mestanza mai són fàcils ni complaents. La creadora de Lacrimosa o POCAHONTAS o la verdadera historia de una traviesa no té cap mena de pudor a l’hora d’incomodar al personal amb escenes de dolor i ràbia. Si bé és una habitual de l’autoficció, a Sucia s’enfronta al que segurament és un dels seus processos més grans i complexos: relatar la seva experiència com a supervivent d’un abús sexual. A Sucia hi trobem teràpia, crítica i també una forta investigació. Les entrevistes amb psicòlogues, terapeutes, periodistes, advocades i fins i tot homes, abusats i potencials abusadors, conscients i no conscients del seu privilegi, aporten la magnitud global a una vivència personal. Quan Mestanza es planteja denunciar al seu agressor, l’advocada amb qui s’entrevista l’adverteix de la duresa del procés, en el qual no només haurà de rememorar i repetir els fets amb tota mena de detalls sinó que també haurà d’aguantar que un jutge qüestioni el seu dolor (us sona?). Però el maquiavèl·lic aparell misogin no es conforma a deteriorar el sistema legal i social, sinó que també arriba a la víctima, imposant-li un fort sentiment de culpabilitat. Sucia és un viatge des de la ràbia fins a l’amor cap a una mateixa. Perdonar-se i abraçar-se quan l’únic pecat ha estat no haver-ho fet abans. Les entrevistes es combinen amb fragments de narració, representació, parodia, vídeo, poesia i enquestes al públic de la sala. Un còctel intens que s’allarga fins a les dues hores d’espectacle desigual, amb una amalgama d’informació i llenguatges que passen a tota velocitat i tenen el risc de perdre’s per acumulació caòtica. Per evitar caure en un excessiu dramatisme, Mestanza juga a intercalar la tensió i la duresa amb un humor absurd i passat de voltes, amb un punt bel·ligerant de política del 'zasca'. Cal dir que alguns dels recursos que utilitza són menys provocadors del que pretenen, com ara que Pep Ambròs interpreti una primera part de la història en un forçat to caricaturesc. Que un home es posi en la pell de l’abusat no té impacte quan és ell mateix el que narra i controla tota l’acció. Per altra banda, la interacció amb el públic és cordial i amable i la violència que Mestanza pretén exemplificar amb l’escena (no farem spoilers, qui l'ha vist sap de quin moment parlo) es queda en intent. En canvi, sí que commouen i connecten els moments en què la protagonista mostra la seva ràbia i vulnerabilitat, amb les pantalles com a grans aliades (Marc Pujolar). Els primers plans distorsionats, tant en la gravació en directe com en els vídeos, generen una interpel·lació més directa i efectiva. A Sucia, Mestanza toca moltes tecles d’un tema inacabable. Certament, li falta més depuració per acabar de cohesionar l’engranatge escènic. Amb tot, l’espectacle desperta les ganes de parlar, de preguntar, de continuar debatent i autoqüestionant-se. Perquè en l’obra i en la defensa de la igualtat, la teoria la té(nim) clara. El següent repte està en posar-la en pràctica.

I tu, no vas fer res, no vas reaccionar? Aquesta , és la gran pregunta. La pregunta que més o menys tothom li acaba formulant a la Bàrbara en un o en un altre moment. La pregunta que , fins i tot formulada per les persones amb les quals té més afinitats i més complicitats, acaba agafant l’aspecte d’un retret , d’una recriminació. I que, d’aquesta forma, acaba obligant la Bàrbara, i obligant qualsevol dona amb el seu mateix “backstage” emocional i cultural que s’hagi trobat en la mateixa situació,  a preguntar-se alhora fins a quin punt la imatge que s’ha construït i/o amb la qual s’identifica és només això: una imatge que queda desenfocada quan algú abusa de tu, i tu no saps com respondre a l’agressió. Perquè això, aquest abús , no et pot estar passant a tu, dona feminista , culta , alliberada, i dedicada a la creació artística que ,  des de la teoria, sap identificar molt bé les senyals que emet un agressor, i té mentalment ben estructurades les contundents respostes que cal donar-li a una agressió.  Això, fins que un dia decideixes regalar-te un massatge madrileny capaç de desfer els nusos carregats de tensió que se t’acumulen al cos i dins del cap. I el massatgista comença a ficar dits i mans allà on no toca. O potser sí, que toca? Potser tot plegat són manies teves, i l’home està fent la seva feina a consciència, i ets tu qui, per culpa d’aquestes manies que encara arrossegues com un llast, n’estàs fent una muntanya d’un gra de sorra.... però no... no pots estar tan confusa... això que està passant, no hauria de passar de cap de les maneres....I un cop acabada la tortura amb aparença de massatge, un cop arribat el punt i final d’aquest abús que s’ha prorrogat al llarg de tres inacabables hores, què toca fer? Toca fer un drama , o toca restar-li importància , deixar-ho perdut al fons de l’armari, i seguir cap en davant com si res? D’acord: l’experiència ha estat molt negativa. Però tu ets (cal anar-s’ho repetint de tant en tant per tal de no oblidar-ho) una dona feminista, alliberada, culta ; una creadora , performer, actriu i  escriptora plena de projectes engrescadors: tampoc és cosa de deixar-se aclaparar per aquest mal moment viscut...El massatge , la pregunta, i la reacció a les preguntes que obra aquesta pregunta, són el detonant  tant de l’espectacle que Bàrbara Mestanza ha presentat aquestes dies al Teatre Akadèmia després d’un llarg periple peninsular , com del llibre escrit també per ella  que, amb el mateix títol de “Sucia” , ha publicat Plaza & Janés. I tinc que dir que jo vaig començar a endinsar-me en aquesta història justament per les 320 pàgines d’un text que vol situar-se més a prop de la confessió íntima que de l’autoficció, i que l’autora estructura amb prou habilitat com per a donar-li al relat un format sovint proper al que trobes en una bona novel·la . I ara, toca dir allò tan tòpic que s’acostuma a dir en aquests casos, a l’hora d’establir comparacions entre el llibre i la pel·lícula (perdó; en aquest cas, l’espectacle teatral). Sí, ho reconec : el llibre, m’ofereix una visió més intensa del que Bàrbara em vol transmetre que el seu, d’altra banda, potent espectacle. I si és així ( i si recomano la seva lectura a qualsevol persona que s’hagi sentit colpit per ’espectacle), és perquè al text, la Bàrbara em permet entrar molt més a fons en la complexitat implícita continguda en la ja molt esmentada pregunta i en les preguntes subsegüents que origina. Em permet molt millor capturar el dolor de la contradicció i la ràbia que provoca. Em fa sentir més brutalment el mecanisme que comporta acabar convertint-te tu mateixa en el botxí de la teva pròpia impostada i complertament immerescuda culpabilitat: la culpabilitat de qui ha callat per tal de buscar una zona de seguretat davant del vertigen que provoca quedar-se sense cap mena d’aixopluc, o , senzillament, tenir la sensació que et pots quedar sense cap mena d’aixopluc. D’altra banda, entre les pàgines del llibre , els homes de la Bàrbara agafen la suficient corporeïtat com per depassar la frontera del clixé, sense que això impedeixi reconèixer en ells el clixé repetitiu que adopta formes diverses: ni l’aparent transvestisme modifiqui del tot ( de vegades, gens ni mica) l’essència d’una actitud que es va perpetuant , i que sap quan cal transfigurar-se sota una capa de modernitat. Dit això, cal afegir que la versió escènica de “Sucia” posseeix  prou força com per provocar el sotrac emocional buscat per la creadora de “La mujer más fea del mundo”, que em continua semblant l’espectacle més reeixit que Mestanza ha creat fins ara. Entre d’altres coses, perquè allà s’esborrava de l’escenari tot ficant-se sota la pell d’una actriu, Ana Rujas, que funcionava alhora com a mèdium i com a alter ego , i construïa físicament un personatge amb quelcom de totes dues. I a nivell teatral, el gran encert de “Sucia” es troba precisament en el fet d’haver triat un altre intèrpret, una actor –home, capaç de transformar-se en la mateixa Bàrbara, estesa damunt  la llitera que la convertirà en una víctima més de l’abús depredador. L’excel·lent treball interpretatiu de Pep Ambrós i l’intel·ligent dramatúrgia de Mestanza , que masculinitza el cos de la víctima per remarcar encara més la nua fragilitat en la qual resta aquest cos quan pot ser manipulat per dits violadors, li proporciona a la proposta el seu moment més intens. Intenses són també totes les paraules que ens llença Bàrbara, tot i que potser de vegades les cridi excessivament . I no em refereixo tant  al volum de veu, com al volum que adquireix l’espectacle quan tira mà de recursos un xic fàcils, platós televisius i màscares de Trump incloses. D’altra banda, diria que l’excés d’afegits documentals amb forma d’entrevistes, perjudica una mica tant el ritme de la proposta, com la seva mateixa força. La força, en aquest cas, es troba en la forma com aquelles mans abusadores i el record d’aquell local abjecta van seguir marcant a la Bàrbara fins i tot quan la memòria d’aquell mal moment semblava haver-se esvaït, i la va perseguir (ara torno al llibre) fins el racó més perdut d’una selva tailandesa sacsejada per la més tremenda tempesta monzònica. Els documents poden afegir informació, però no afegeixen aquella torbadora reflexió que sí proporcionen les paraules , les auto inculpacions, la ràbia i la resolució final que ens transmet Mestanza, tant per escrit , com recordant-nos que tots i totes estem integrats en un mateix escenari, encara que de vegades pretenguem no formar part d’ell.

Estrenada al Temporada Alta 2020 i programada després al Teatro de La Abadía, Sucia arriba ara al Teatre Akadèmia. L'espectacle de Bàrbara Mestanza combina el testimoni en primera persona amb documents diversos i paròdies del llenguatge televisiu. El punt de partida és una història real d’abús que va patir l'actriu en una sessió de massatge fa nou anys. El projecte s'expandeix o es complementa amb la publicació de la novel·la homònima, editada per Plaza & Janés. Mentre ens acomodem a la sala, un vídeo mostra les respostes de diferents homes joves a un qüestionari sobre les relacions entre patriarcat i abús. En termes generals, s'imposa el negacionisme: mai no han fet ‒afirmen‒ un mal ús del seu privilegi, que ni tan sols reconeixen com a tal; la seva no és una masculinitat a reformar, etc. Destaca negativament el fet que un d'ells gosi dir que ningú mai l'ha ensenyat activament a abusar, com si estigués parlant d'un contingut curricular o propedèutic, quan tothom sap que aquestes coses no s'estudien a classe, i que avalen la violència sexual una sèrie de discursos soterrats però ben apresos i interioritzats. Després d'aquesta introducció audiovisual, Pep Ambròs, l'actor en qui Mestanza delega la primera part de l'espectacle, s'entrega a una performance desaforada, assumint ‒per moments, amb una fragilitat que corprèn‒ el discurs de la creadora en primera persona ‒la veu d'ella se sent en off, i veiem la seva boca projectada en un més que primeríssim primer pla‒. Ambròs interpreta, a més, rols secundaris i molt fugaços: el company que es vol comprensiu i empàtic, un amic que s'escuda en banalitats per no afrontar la confessió, un nen petit que escriu una carta al seu agressor ‒“¿Piensas tanto en mí como yo pienso en ti?”‒ i, fins i tot, una vulva gegant que es desentén de l'assumpte. Però és l'experiència de Bàrbara Mestanza, subjecte i objecte de l'estudi, el que vertebra la proposta, per més que la creadora recorri també a veus d'especialistes ‒enregistrades en vídeo, es projectaran entrevistes a la periodista Núria Juanico, la psicòloga Anna Pladevall, l'educadora social Lídia Casanovas, l'advocada Carla Vall i la jutgessa Victoria Rosell‒, així com al joc teatral de fer de “víctima convidada” a programes televisius d’allò més sensacionalistes, grotescos i descarnats ‒en un d’ells, acaba demanant perdó a l'abusador, ocult rere una màscara de Trump‒. La performer, amb un to desimbolt i punyent alhora, tematitza la dificultat que suposa abordar el tema de l'abús, pel lloc difús que ocupa en la categoria de les violències sexuals: “Soy un grano en el culo para las estadísticas”. El problema a què s'enfronta, encara que sembli increïble, és el de com legitimar la seva condició de víctima. En una espiral d'autoculpabilització, s'acusa d'haver estat passiva ‒instrument i mirall del poder de l'altre‒ i, fins i tot, d'haver obeït durant tota la vida, potser sense adonar-se'n, les consignes dictades pel patriarcat. Ara vol recompondre ‒diu‒ els seus pedaços de fracàs feminista. El treball terapèutic i la dimensió política són indestriables en aquest espectacle, i és aquesta conjunció la que produeix un fort impacte emocional. La llitera de massatges presidirà l'espai escènic dissenyat per Paola de Diego; justament perquè és el lloc de l'abús que se'ns relata, esdevé el centre escenogràfic de la proposta, que vesteixen una moqueta i un cortinatge tenyits de roses i fúcsies. A la narració dels fets se superposa una indagació a la recerca de l'agressor, a banda d'una sèrie d'escenes més heterogènies i estripades. El disseny audiovisual de Marc Pujolar, la il·luminació d’Adrià Pinar i Rocío Sánchez i l’espai sonor de JUMI aporten un munt de capes que redimensionen l’experiència de Mestanza. “No hice nada ‒diu en un moment donat‒, porque yo ya estaba sucia antes. Un poco más de mierda no se notaría”. Queda clar que l'abús atempta contra la pròpia construcció identitària, la fràgil estructura amb què ens bastim. En aquest sentit, resulta reveladora la pregunta d'una de les expertes entrevistades: si entressin a robar a casa teva, t'hi tornaries a sentir segura? Aquesta ‒ens diu la creadora‒ és una obra de teatre sense final en què s'imposarà una xifra, la del nombre d'assistents que, en entrar a la sala, han reconegut a través d'una enquesta anònima haver patit abusos alguna vegada. Hi ha més motius per denunciar o per no fer-ho? El joc de plans escènics afegeix complexitat a la declaració testimonial i contribueix a dotar l'experiència d'una estructura dramàtica, però allò que més funciona i més arriba és el flux mental de la víctima, juntament amb les baralles dialèctiques que manté amb el seu company d'escenari. En una arravatada petició de justícia, ni que sigui poètica, Mestanza exigeix un plant col·lectiu, un cor masculí de ploracossos que mostri autèntica contrició. Una disculpa pública, perquè les víctimes puguin deixar d'odiar-se.

L'actriu i directora Bàrbara Mestanza és una de les tres fundadores de The Mamzelles, que primer va debutar com a grup musical el 2010 i dos anys més tard es va ampliar com a companyia teatral. Eren altres temps quan tot semblava possible. La integraven amb ella, Paula Ribó (o més aviat “Rigoberta Bendini”) i Paula Malia. Deu anys llargs després, cadascuna ha fet el seu camí i el de Bàrbara Mestanza, que per cert va formar part del repartiment de l'última «Yerma» del Teatre Lliure, passa recentment per aquesta obra teatral pròpia, «Sucia», estrenada a Temporada Alta i vista després a Madrid, que es basa en la seva pròpia experiència, víctima d'agressió sexual, però que no es limita a ser un documental de denúncia o fins i tot d'autoajuda per a altres sinó que inclou allò que la persona agredida porta a la seva motxilla i com la pot descarregar, com si fos el llast d'un globus per enlairar-se ben amunt.L'espectacle —dues hores— no ha de confondre's, per la seva durada, amb un doble monòleg en el qual Bàrbara Mestanza deixa anar el seu llast —cal recordar que, de l'experiència, també n'ha publicat una novel·la més àmplia a Plaza&Janés— sinó que és una proposta teatral que es va engrandint a manera que avança: des dels recursos audiovisuals amb entrevistes a especialistes que hi aporten el criteri professional, fins al fil musical que subtilment subratlla els moments àlgids del relat, l'escenografia volgudament de color rosa —potser com a ironia d'allò que diuen que, si és rosa, l'amor s'hi posa— i els diferents espais que es creen des del recambró estret de l'herboristeria que rellogava un presumpte massatgista del carrer Toledo de Madrid, al plató d'un “late night” televisiu o el faristol amb micros, sense esquivar la llitera del massatgista.La clau de la dramatúrgia, de la qual és autora i directora la mateixa actriu Bàrbara Mestanza, és l'encert de posar en una primera part en boca d'un home el plantejament de les circumstàncies que porten la protagonista a optar per un massatge i la trampa en la qual es troba encerclada.L'actor Pep Ambròs (que s'hi ha incorporat en aquesta represa de l'espectacle a Catalunya i que fa diferents personatges més endavant) resol amb força escènica la seva intervenció inicial amb la naturalitat suficient per no caure en la caricatura i trepitja la fràgil línia indiscreta amb l'auditori quan requereix la presència d'un voluntari a qui se li demana que es posi els guants de làtex —detall per exigència teatral però no real dels fets— per il·lustrar els primers passos de l'agressió practicada a Bàrbara pel fals massatgista.Quan Bàrbara Mestanza li pren el relleu —ja ha passat més de mitja hora de l'obra—, el relat entra en la pell i l'os de la veritat. I allò que, en boca de Pep Ambròs, podia semblar una ficció agafa tot el relleu de la crueltat dels fets que Bàrbara Mestanza detalla pas a pas, carícia a carícia, mà nua a mà nua, i posteriorment, hora a hora, dia a dia, any a any, relatant sense subterfugis el procés de descàrrega fins al desig no aconseguit d'obtenir la petició de perdó de l'assetjador i la incertesa de la denúncia interposada finalment davant el mossos d'esquadra de Barcelona —tot i que els fets se situïn a Madrid— i l'expedient policial que encara ara deu estar vegetant entre la pila de dossiers de paper pendents a la cua de la saturació judicial.Si l'actor Pep Ambròs empeny l'espectacle endavant amb la seva intervenció inicial, Bàrbara Mestanza entoma el relleu amb la mateixa fortalesa i es fon amb la protagonista sense repenjar-s'hi còmodament sinó expulsant tot allò que li pesa, interactuant amb l'auditori, justificant el seu silenci o estat de xoc en el moment dels fets, justificant també el desvelament que en fa ara, quan ja han passat uns anys de l'agressió en una llitera d'una herboristeria farcida de remeis naturistes d'aparador de cara enfora, però amb el fals remei de l'impostor pseudomassatgista del carrer de Toledo madrileny a l'infern de la rebotiga. (...)