Que no us enganyi l’estètica millennial de mems i tiktoks: Les propostes de Bárbara Mestanza mai són fàcils ni complaents. La creadora de Lacrimosa o POCAHONTAS o la verdadera historia de una traviesa no té cap mena de pudor a l’hora d’incomodar al personal amb escenes de dolor i ràbia. Si bé és una habitual de l’autoficció, a Sucia s’enfronta al que segurament és un dels seus processos més grans i complexos: relatar la seva experiència com a supervivent d’un abús sexual.

A Sucia hi trobem teràpia, crítica i també una forta investigació. Les entrevistes amb psicòlogues, terapeutes, periodistes, advocades i fins i tot homes, abusats i potencials abusadors, conscients i no conscients del seu privilegi, aporten la magnitud global a una vivència personal. Quan Mestanza es planteja denunciar al seu agressor, l’advocada amb qui s’entrevista l’adverteix de la duresa del procés, en el qual no només haurà de rememorar i repetir els fets amb tota mena de detalls sinó que també haurà d’aguantar que un jutge qüestioni el seu dolor (us sona?). Però el maquiavèl·lic aparell misogin no es conforma a deteriorar el sistema legal i social, sinó que també arriba a la víctima, imposant-li un fort sentiment de culpabilitat. Sucia és un viatge des de la ràbia fins a l’amor cap a una mateixa. Perdonar-se i abraçar-se quan l’únic pecat ha estat no haver-ho fet abans.

Les entrevistes es combinen amb fragments de narració, representació, parodia, vídeo, poesia i enquestes al públic de la sala. Un còctel intens que s’allarga fins a les dues hores d’espectacle desigual, amb una amalgama d’informació i llenguatges que passen a tota velocitat i tenen el risc de perdre’s per acumulació caòtica. Per evitar caure en un excessiu dramatisme, Mestanza juga a intercalar la tensió i la duresa amb un humor absurd i passat de voltes, amb un punt bel·ligerant de política del ‘zasca’. Cal dir que alguns dels recursos que utilitza són menys provocadors del que pretenen, com ara que Pep Ambròs interpreti una primera part de la història en un forçat to caricaturesc. Que un home es posi en la pell de l’abusat no té impacte quan és ell mateix el que narra i controla tota l’acció. Per altra banda, la interacció amb el públic és cordial i amable i la violència que Mestanza pretén exemplificar amb l’escena (no farem spoilers, qui l’ha vist sap de quin moment parlo) es queda en intent. En canvi, sí que commouen i connecten els moments en què la protagonista mostra la seva ràbia i vulnerabilitat, amb les pantalles com a grans aliades (Marc Pujolar). Els primers plans distorsionats, tant en la gravació en directe com en els vídeos, generen una interpel·lació més directa i efectiva.

A Sucia, Mestanza toca moltes tecles d’un tema inacabable. Certament, li falta més depuració per acabar de cohesionar l’engranatge escènic. Amb tot, l’espectacle desperta les ganes de parlar, de preguntar, de continuar debatent i autoqüestionant-se. Perquè en l’obra i en la defensa de la igualtat, la teoria la té(nim) clara. El següent repte està en posar-la en pràctica.