“Estava la mare
dolorosa…”  Aquestes són les primeres
paraules que es pronuncien al “Stabat Mater”, el cant gregorià que ens transmet
tota l’angoixa continguda d’aquesta mare i verge  anomenada Maria que assisteix impotent al peu
de la creu a l’agonia del seu fill. “Quin home no ploraria, veient Maria patint
un suplici tan mortal?”, es pregunta més endavant un text al qual li han posat
música compositors de totes les èpoques; l’esplèndida partitura de Pergolesi,
potser sigui la versió més coneguda del tema. 
I aquest patiment maternal  és  rememorat també any darrera any als Via Crucis
que segueixen els creients quan arriba Divendres Sant, tot desplaçant-se
devotament d’una estació cap a una altra en un itinerari que es desenvolupa al
llarg de catorze parades.

 No és doncs estrany que Magda Puyo, a l’hora d’abordar
el primer  dels Quatre Actes Profans
escrits per Antonio Tarantino (  del
tercer, “Vespres de la beata Verge”, en va dirigir Jordi Prat i Coll un
excel·lent espectacle protagonitzat per Oriol Genís) , hagi  decidit que també el calvari que viu  la Maria d’aquesta història es mereix el seu
propi  Via Crucis. Encara que sigui un
Via Crucis profà, i que tingui  menys
aturades que aquell altre que porta Nostre Senyor cap a la tomba. I encara que
la professió d’aquesta altra Maria – la professió més vella del món- tingui poc
a veure amb la virginitat. Tot i que en realitat la Maria de Tarantino sigui
una pluriempleada que es guanya també la vida venent quincalla i roba tronada a
un mercat de les puces molt semblant al que està situat just al costat dels
magatzems en els quals el Teatre Nacional de Catalunya guarda aquesta altra
quincalla plena de bons records escènics integrada per la resta de decorats,
vestuari i atrezzo de les produccions teatrals que han passat per la casa. I
aquest vincle circumstancial entre el que es guarda dins el magatzem i allò que
es compra i es ven a quatre passes d’aquest espai , i aquesta altra
coincidència entre la proximitat dels Encants de les Glòries i el mercat de les
puces tan lligat a tota l’existència de  la Maria, són altres dues raons de pes per a
que Puyo organitzi aquí el seu Via Crucis. Poc es podia imaginar Montse Esteve
que el seu somni d’interpretar el text de Tarantino acabaria ocupant tan immens
local ; un local que, d’altra banda, Lucas Ariel Vallejos omple d’inquietants
sonoritats. I això que Esteve, quan li va començar a  donar voltes a aquest projecte , estava fins
i tot disposada a interpretar-lo al garatge o a la cuina de casa seva!  

Les estacions per
les quals ens fa deambular Puyo després d’un preàmbul que se’ns presenta de
passada mentre anem d’un lloc cap a l’altre 
i en el qual veiem com la Maria troba també entre les puces del mercat
de les puces lloc adient per exercir la prostitució,  es corresponen a les escenes en què Tarantino
divideix el seu text. Un text excel·lentment traduït i adaptat per Albert
Arribas que ens mostra pas a pas la creixent torbació d’aquesta dona amb un
punt de dessacralitzada Mare de Dèu, un punt de brechtiana Mare Coratge, i un
molt de pasoliniana “Mamma Roma”. Això, encara que ella visqui al mateix Torino
en el qual viu el seu creador, aquest Tarantino que després de passar-se la
vida guanyant-se una bona reputació com a pintor figuratiu, va decidir als 50
anys posar-se a escriure teatre, assolint des de llavors el prestigi reservat
als més grans. Tarantino dota a la seva Maria dolorosa d’un llenguatge tan particular,
tan derivat del seu univers de puces sempre al límit de la marginació i de la
seva necessitat de defensar-se de l’espant de la seva existència amb humor
descarat i petites fantasies de supervivència prenyades alhora d’orgullós
racisme lumpen  , que ens pot deixar
inicialment desconcertats. Però estació a estació, i mentre nosaltres ens anem
familiaritzant amb la seva parla, és Maria la que va penetrant en l’horror del
desconcert. La Maria dels temps evangèlics va saber sempre que això de tenir un
fill que era alhora fill de Déu no augurava res de bo, i va escoltar profecies
que ja marcaven el negre destí que li esperava al noi abans d’assolir la
glòria. Però sense haver estat visitada per cap esperit sant, també la nostra
Maria de les puces sap que ser un noi molt intel·ligent i llegit quan s’és
alhora molt pobre i s’és fill de mare soltera sense més recurs econòmic que el
de vendre el propi  cos, és més aviat una
desgràcia que et fa encara més vulnerable. I a l’intel·ligent fill de la Maria,
el sexe se li ha creuat amb la política radical i subversiva ; una combinació que
et pot portar com si res a una comissaria d’aquelles en les quals l’interrogat
igual se’t pot caure “accidentalment”  d’una finestra, per posar l’exemple – ja que
estem a Itàlia – del que passava en aquella altra comissaria en la qual Dario
Fo situava la seva “Mort accidental d’un anarquista”. No és que Tarantino
tingui res a veure amb Fo, Però el cas d’aquella altra obra pot il·lustrar molt
bé l’angoixa que sent una mare ficada en el laberint de la llei i l’ordre,
entre policies i jutges que ni et saben dir on està tancat el teu fill, ni si
està viu o està mort. Tarantino va així construint aquest drama monologat en el
qual passem de forma implacable de la grotesca comicitat bandarra , al
patetisme d’una mare sola xocant contra la paret dels mecanismes de l’estat.

I en aquest
sentit, cal dir que potser el recurs itinerant plantejat per Puyo, tot i
funcionar molt bé conceptualment, corre aquell 
perill de dispersió excessiva que corren les propostes itinerants que no
es mouen en un àmbit primordialment festiu. Anar d’un espai cap a un altre
implica un cert trencament en la connexió que s’està creant entre nosaltres i
el personatge. Més encara potser quan el lloc en el qual et trobes, convida
inevitablement a anar reconeixent peces d’atrezzo , i identificar-les amb
espectacles que formen ja part de la teva memòria com a espectador.
Distraccions puntuals enfront les quals s’acaba imposant, en qualsevol cas, la
molt potent interpretació d’una Montse Esteve capaç de trencar totes les
barreres per tal que acabem entenent el dolor i la por de la Maria en tota la
seva dimensió. Quelcom que aconsegueix amb un control absolut del personatge,
tan quan ens mira cara a cara amb somriure sorneguer, com quan pronuncia
paraules gairebé ininteligibles mentre camina cap a  la foscor del magatzem, com quan la
desesperació li esclata per cada porus de la pell.