Un altre cop, una mare es preocupa pel seu fill com a Vespres de la beata verge. Però ara, la mare (i el fill) pren l’ombra de la Verge Maria. I tots els personatges responen a les ombres dels de la Passió (Des del comissari Poncio (“que es renta les mans”) Al jutge Carafa, que es fa fonedís per evitar cap retard de la pena. Montse Esteve és una dona en realitat ben maldetra. Que malviu de vende rampoines als mercat de puces (el Rastro del davant de Les Glòries) que es malfia de tots “els moros” i que creu que, sent religiosa fins a la medul·la, aconseguirà que el seu fill prosperi. Ella vigila que no caigui en les temptacions més terrenals.I es lamenta la dificultat de servir a un fill que llegeix de tot. Que està al dia de tot. I sí un nen intel·ligent és “un gran desastre” per a les persones pobres: no es consola amb una caramels i un partit de futbol. Sempre demana més.

Aquesta dona, atabalada amb les seves bosses i un drama (que no revela fins,pràcticvament el final) s’explica a mil per hora. És la seva manera de sr. Ben barroc, exagerada, generosa, divertida i cridanera. Ben bé com la Vida li ha ensenyat per sobreviure als ullals dels mercats ambulants. Entén que hi ha un frontera entre el Bé i el Mal però no dubta a traspassar a la part fosca, per corrompre, si així salva al fill. O el localitza. Perquè tenir el fill desaparegut en una comissaria o en un jutjats que no són jutges (Tarantino qüestiona la justicia a Itàlia, pero ara és extremadament revelador en el dret comparat sobre qui i per què es jutja a l’Estat espanyol, en tot l’afer del procés de l’1-O), es converteix en una amenaça velada. La incertesa de si ja està mort o encara aguanta en una garjola temporalment.

La proposta de Magda Puyo és, aparentment, espontànea, però amb la càrrega de profunditat ben premsada. Sembla un personatges xerraire inofensiu, antiheroi com el de qualsevol peça irlandesa (El bon lladre, La reina de la bellesa de Leenane, Aquella nit) però que revela el dolor més profund amb aquelles pauses i un astorament que, per contrast, deixa tothom indefens (Vostè ja ho entendrà o Moro com a país). L’absència de violència, al final, fa témer el pitjor dels suplicis, ben bé com si es repetís l’escarni amb la vara i les corones d’espines abans de clavar un innocent.

Maria, la mare verge de Jesús, és als ulls d’aquesta dramatúrgia, una dona de veu franca i discurs explosiu. Però que també s’atura, frenam ,pensa, dóna la pausa perquè l’espectador refredi la coloratura festiva i s’adoni de l’abisme per on transita el muntatge. Montse Esteve és una guia experta, que mira als ulls i acompanya, fent que tothom noti l’escalf., Com si repartís, meatfòricament, mantes de la seva paradeta (que despr´s provaria de cobrar) que, probablement, no li aniria malament una desinfecció. És càlida però la trama revela uns girs que piquen l’ànima, com si fossin puces a una pell fresca i confiada.