Sphera

Nicolàs Copèrnic, poc abans de morir, va publicar el 1543 De Revolutionibus Orbium Coelestium que establia de manera definitiva el sistema heliocèntric de l'univers. La terra va prendre moviment i, amb ella, el seu satèl·lit, la lluna. Humanhood, des d'una mirada còsmica, explora la relació entre una humanitat en constant agitació i aquest cos protector, que exerceix des de la seva aparent fredor, una gran influència entre els homes. Això es plasma amb una dansa de moviments simètrics i harmoniosos per moments, però després descompassats, perquè sembla que la humanitat està sotmesa a una força gravitatòria més punyent. Com a Orbis (2017)-l'altra part del díptic selenita- a Sphera (2020) els intèrprets -Rudi Cole i Júlia Robert- evolucionen connectats per uns mateixos patrons i amb gestos que travessen els seus cossos, regits per forces còsmiques que els superen. De vegades recorden el procedir a càmara lenta dels astronautes a l'espai, sense gravetat, i d'altres la cadència els accelera a un ritme infernal, travessat de girs hiperbòlics, com boles de bitllar colpejades per una estocada invisible. Com dos elements que estan destinats a entendre's, la humanitat troba protecció en la lluna, sempre inspiradora per als somniadors terraquis en el silenciós concert universal.

Humanhood projecten cercles cap endins, cap al seu interior. Ballen des d'un misticisme hipnòtic i, en la seva versió d'escena Torus, el completen amb un joc de llums que absorbeix i captura tota la platea. El nou treball, sobre una circumferència blanca evocant la lluna plena, engega amb uns moviments lents, com si fos complicat moure's per una gravetat inesperada en el satèl·lit. La peça manté la concentració habitual del duet que, si inicialment evoluciona sobre cada un d'ell, mica en mica van trobant-se en l'espai i construint figures acrobàtiques, que aporten aire en el salt i terra per subjectar l'equilibri. Els dos cossos, de complexitats ben diferents, s'alinien i treballen en uns moviments acompassats sense quasi mirar-se, atenent més a l'infinit del seu interior que a l'horitzó de la Tecla Sala. El nou muntatge, que s'ha programat dins del cicle Filatures de La Quinzena de dansa convida els ballarins a dialogar amb els edificis que antigament van ser fàbriques industrials. Sphera està pensat per ser ballat en nits de lluna plena, en què la foscor convidarà a una major interiorització del moviment i de l'emoció que vol expressar. Tot i així, amb el sol lluent del dissabte passat, el duet ha après a moure's des d'uns ressorts tant físics com místics. Fins a la salutació final en què el somriure pels aplaudiments despleguen una humanitat que traspassa. Sphera funciona com a antagònic d'Orbis, un ball en la nit de lluna nova. La compan yia construeix una coreografia en forma de ritual tàntric, que demana un certa volntat de l'espectadro de quedar-se absort i accedir a una contemplació que l'apati d'aconseguir cap tesi, o de disparar línies infinites amb els seus braços: aspiren ballar cap endins, ben profund i mantneir un ritme per garantir una connexió amb els espectadors. Que no és poc.