Nicolàs Copèrnic, poc abans de morir, va publicar el 1543 De Revolutionibus Orbium Coelestium que establia de manera definitiva el sistema heliocèntric de l’univers. La terra va prendre moviment i, amb ella, el seu satèl·lit, la lluna. Humanhood, des d’una mirada còsmica, explora la relació entre una humanitat en constant agitació i aquest cos protector, que exerceix des de la seva aparent fredor, una gran influència entre els homes. Això es plasma amb una dansa de moviments simètrics i harmoniosos per moments, però després descompassats, perquè sembla que la humanitat està sotmesa a una força gravitatòria més punyent. Com a Orbis (2017)-l’altra part del díptic selenita- a Sphera (2020) els intèrprets -Rudi Cole i Júlia Robert- evolucionen connectats per uns mateixos patrons i amb gestos que travessen els seus cossos, regits per forces còsmiques que els superen. De vegades recorden el procedir a càmara lenta dels astronautes a l’espai, sense gravetat, i d’altres la cadència els accelera a un ritme infernal, travessat de girs hiperbòlics, com boles de bitllar colpejades per una estocada invisible. Com dos elements que estan destinats a entendre’s, la humanitat troba protecció en la lluna, sempre inspiradora per als somniadors terraquis en el silenciós concert universal.