Marta Galán és una dramaturga pacient, de les que escolta i reordena, sistemàticament i amb molta sensibilitat. Ara, amb els participants del Projecte de Teatre Comunitari de l’antic Teatre, ha decidit buidar els calaixos i fer net de desgreuges per empoderar unes àvies que reivindiquen una segona joventut. De manera similar als personatges d’Un dia qualsevol. Des de Souvenirs, decideixen exposar aquelles pedres a les sabates que els va fer perdre oportunitats vitals. Són souvenirs de nostàlgia, de molta tendresa pe`ro també que marquen un perfil de trajectòries vitals de lluita constant (Molt probablement, la seva praxi combrega amb les tesis de Grrrls!!!, estrenada al Temporada Alta i que es verrà puntualment, al CCCB).

El joc del teatre comunitari parteix de la narració brfeu de petits capitols dels propis testimonis.La intimitat passa a aser compartit i conviscut des de la major nuesa possible a l’escena. Pero Galán ha trobat un recurs preciós amb els calaixos, tots diferents, plens de serradures (allò que ha esdevingut pols), i el que sí que condensa la memòria, el record. També inclou referències com els pensaments de Hannah Arendt (també Victòria Szpunberg la va voler introduir al seu muntatge Amon mundi. Deia la filòsofa que el futur sembla molt més obert que el passat, que ja ha traçat un camí concret. Però, probablement Harold Pinter i els actors d’Una altra nit, discreparien: perquè la memòria és líquida i cada persona se la fa a la seva mida per justificar allò que, potser, li causa vergonya.

En tot cas, aquests Souvenirs no parlen de passat i nostàlgia, si no que evoquen un present i un futur que volen ser viscuts, com l’última cullerada de la confitura de l’armari: amb plenitud. Des de les imperfeccions, però amb la voluntat de no desaprofitar res més.