Amor Mundi

informació obra



Intèrprets:
Marta Angelat, Aina Calpe, Blanca Garcia-Lladó
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Paula Miranda
So:
Lucas Ariel
Vídeo:
Joan Rodón
Dramatúrgia:
Jordi Casanovas
Direcció:
Jordi Casanovas
Sinopsi:

L'Aurèlia, una mestra amb molts anys d'experiència a l'esquena, està a punt de jubilar-se. Però justament quan arriba el moment en què podrà descansar i deixar de treballar, s'ha d'enfrontar a una situació força habitual en les nostres aules: una nena assetja una altra alumna i, per tal de protegir la més dèbil, la mestra acabarà pegant l'assetjadora. Sí, ella creu que ha fet el que havia de fer però, a la vegada, és plenament conscient que res no justifica la violència contra els infants. Ha fet el que és correcte o no? El dubte l'obsessiona i fa que es qüestioni els valors i principis que han regit la seva vida i la pràctica de la seva professió. D'entrada, l'escola l'ha fet fora. I ara que és a casa seva i que una malaltia degenerativa li està robant la visió, es veu envoltada per la foscor, física i moral. Només una monitora jove que la visita i la seva neboda la connectaran amb una realitat que cada cop li resulta més aliena.

És un nou text de Victoria Szpunberg, una dramaturga i directora que ha estudiat a l’Institut del Teatre de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona i que fa de professora al mateix Institut del Teatre i a l’Obrador de la Sala Beckett, entre altres centres teatrals. Autora de muntatges com Esthetic Paradise (Grec 2004), Boys don't cry (Grec 2012), L’onzena plaga (2015) o Balena blava (2018), entre d'altres. Szpunberg fa un teatre connectat al món contemporani on es planteja dilemes polítics i socials i explica el desarrelament i la desorientació fent ús del sentit de l’humor i aplicant als personatges i situacions una perspectiva crítica però no exempta de poesia.


Crítica: Amor Mundi

03/07/2019

Com si fos una caixa de bombons de licor

per Jordi Bordes

Victória Szpunberg s'acomiada de la seva temporada d'autora resident a la Sala Beckett amb una nova producció al Grec. Després de recuperar aquella La marca preferida de las hermanas Clausman, ara presenta un treball molt més introspectiu. La peça va desvetllant les raons d'una crisi dins de l'escola que viu una professora, que volia ajudar a una alumna. Szpunberg va molt més enllà de la sobreprotecció que plantejava Josep Maria Miró a El principi d'Arquimedes. Finta el conflicte entre pares i l'escola (Negrata de merda, de Denise Duncan) i evita carregar de l'univers filosòfic d'Annah Arendt. L'obra navega per sobre d'aquests punts, amb una posada en escena molt oberta, un punt abstracta (per l'espai conceptual que es transforma, ara en casa, ara en una aula o el pati). Més que voler imposar molta tesi, convida a conèixer-ne més, a través de l'entrevista que s'emet sobretitulada a la pensadora, per exemple. El joc és constant. Els punts de vista varien, són continus punts de fuga, que atrapen l'espectador. 

Pel que fa a les interpretacions, contrasta la minuciositat de Marta angelat (la mestra que, a més va perdent la vista), amb la franquesa molt empàtica de Blanca García Lladó. O el secret de la neboda, aparentment perfecta, interpretada per Aina Calpe. A diferència de bona part de la dramatúrgia de Victoria Szpunberg, el text basteix un món molt reconeixible, quotidià. La peça, amb punts de notable intensitat, es converteix en una sorpresiva caixa de bombons amb licors inesperats. L'agafes i esclata dins la boca, en silenci, i commou, tant a la raó com a l'emoció, íntimament.