Un quadre que es desplega amb girs amb més intenció de la que es podia preveure. Sap extreure d’un conte clàssic sobre la capacitat de compartir, unes ombres fosques d’intolerància d’aquesta estimada Europa en la que tothom voldria viure però que només es fa realitat en eslògans publicitaris. Engruna Teatre ha sabut dissenyar amb molta màgia l’espai que es va transformant i també la trama que, des d’una simpàtic quadre de personatges caricaturescos es van percebent matisos més aviat preocupants. Ho fa amb la simpatia de les dues actrius que es van transformant en personatges i que, quan se susbstitueixen, tiren de fil còmic metateatral molt efectiu

Saben jugar molt bé amb l’ambigüitat. Perquè no es descobreix la naturalesa d’Alma, la protagonista fins ben avançada la trama. Amb un vestuari modern, vivint amb la seva iaia, més recorda un passatge de Ikimilikiliklik de Marie de Jongh que no pas la situació real (que no volem desvetllar). dels pocs “potser” de la peça són la necessitat de les tres pedres quan amb una de sola ja es pot fer una “vitamínica” sopa. Això, li estalviaria haver d’aturar-se tants cops per un fet que, ra, es veu intranscendent. Seria diferent si s’aprofondís amb el sentit de cada pedra (més enllà del record del joc i la iaia), el sentiment d’haver de marxar del poble i de trobar-se rescatada després d’un viatge perillós. També ho era, però amb un lluminositat preciosa el Camí a l’escola que es va veure fa un temps al SAT!, dels Campiquipugui.

Alma es veu forçada a marxar de casa per una guerra. Es podria pensar que és la Guerra Civil. En realitat, és indiferent quina sigui perquè tota violència comporta patir de les víctimes i fugida dolorosa. és un viatge a la supervivència, una manera de voler sentir-se acollida com li passaria al protagonista de La nit just abans dels boscos de Koltès. La nena necessita de l’empatia del nou amic per esvair totes le sombres. La pregunta, dura, és si aquesta màgia que ha aconseguit Alma en aquest poble es produirà amb una altra Alma en algun altre poble. Tremenda pregunta final. És imprescindible que les companyies de teatre familiar es formulin preguntes de profunditat i que les expressin a escena; revela una ambició envejable. I fer-ho a partir d’un conte clàssic(sense tergirversar-lo), és una jugada intel·ligent dels d’Engruna Teatre.