Sis personatges

El Teatre Lliure clou la seva mostra de teatre inclusiu NOSaltres amb una peça extraordinària i absolutament rodona, Sis personatges – Homenatge a Tomás Giner. L’espectacle ha estat prorrogat, degut al seu gran èxit de crítica i públic, i es podrà veure a l’Espai Lliure de Montjuïc fins al 17 de juny.Deixant de banda Històries d’Istanbul —una obra reeixida que s’ajusta temàticament al cicle però que presenta una factura convencional, en el sentit que compta amb actors professionals—, la primera proposta que es va poder veure dins d’aquesta mostra de teatre inclusiu —del 10 al 12 de maig— va ser Trans (més enllà), en què diversos testimonis incòmodes amb l’etiqueta de gènere que els havia estat assignada en néixer van pujar a escena per interpretar-se a si mateixos i regalar-nos alguns moments clau de la seva trajectòria vital; la dramatúrgia de Didier Ruiz es construeix a partir d’aquests relats de vida, alternats i articulats en blocs temàtics. En segon lloc, els dies 12 i 13 de maig, a Cinema, una proposta de Clàudia Cedó, persones amb diversitat funcional van protagonitzar esquetxos i petites escenes que homenatjaven pel·lícules mítiques —els més joves s’imaginaven volant amb bicicleta, com a ET; una noia feia un striptease amb la música de Nou setmanes i mitja; el final xiulat de La vida de Bryan exhortava a la desdramatització d’una vida marcada per l’estigma i les dificultats quotidianes—, provocant grans dosis d’empatia i un riure còmplice. Però, sens dubte, la peça més brillant de la mostra és Sis personatges – Homenatge a Tomás Giner, un espectacle de creació col·lectiva ideat i dirigit per Juan Carlos Martel Bayod, amb un text que, fixat per Joan Yago a partir d’entrevistes i exercicis d’improvisació teatral amb els testimonis implicats, cinc usuaris d’Arrels Fundació, s’articula a l’entorn de la idea d’homenatge. Un homenatge a un personatge fictici, que podria ser parcialment qualsevol dels actors o haver compartit les seves vivències; un homenatge a un home talentós que va acabar al carrer i no s’ho mereixia, com no s’ho mereix ningú. Si tafanegeu en el bloc d’assaig, enormement recomanable, trobareu aquesta afirmació: “A finals d’aquesta setmana hem descobert, a partir de tots els prejudicis i errors comesos, com ha de ser aquest muntatge: un fakebiodoc, una metafake [...], alguna paraula que encara no existeix però que tot l’equip sabem què vol dir”.Jesús Marcos, Martí Ruiz Carreras, Enric Molina, Valerio N'Dongo i Hans Üdo Braendle, cinc homes que no estan acostumats a parlar en públic, ni tan sols a ser escoltats o mirats, s’han posat en mans d’un immillorable equip artístic i tècnic. L’actor Marc Rodríguez fa de mestre de cerimònies, de mediador que introdueix, acompanya i interconnecta les intervencions d’aquests homes que, poc o molt, s’han vist alguna vegada vivint al carrer. Entre tots comencen a parlar en tercera persona, com si dipositessin les seves experiències en la figura de Tomás Giner, que esdevé una coartada perfecta per parlar de les seves vides. El torn de paraula està escrupolosament pautat, i els diferents actors s’incorporen progressivament a la funció que està per fer. Marc Rodríguez hi és des del principi, i ben aviat coneixem Jesús Marcos, que va ser —diu— company d’orfenat i amic d’infantesa de Tomás Giner; hauria volgut ser actor de cinema, però per falta de mitjans i de suport familiar va acabar al carrer. Després Martí Ruiz agafarà el relleu de la història, situant aquest mític Tomás a Barcelona, on va estar a punt de protagonitzar Sis personatges a la recerca d’autor de Pirandello al Teatre Romea. Enric Molina serà qui ens parli de l’etapa més canalla al Barri Xino, on Giner regentava una bodega flamenca al carrer de l’Arc del Teatre i es feia dir Tom el Americano —“que ni americano ni res”—. El guineà Valerio N’Dongo, que repeteix com un mantra la fórmula “Tom Giner y yo”, reforçant així el caràcter amargament èpic de les seves peripècies, afirma que ja el va conèixer al carrer, on van compartir tota mena d’experiències, d’una duresa inimaginable. I quan ja ningú no s’ho esperava —començàvem a pensar que el sisè personatge era l’operadora de càmera que en un moment donat queda també atrapada en el pla filmat, per un canvi sobtat en la perspectiva—, apareix el darrer testimoni, Hans Üdo Braendle, un alemany al qual, així que va arribar a Barcelona, li van robar absolutament tot i es va quedar al carrer. Compareix per explicar que va conèixer Tom el Americano, quan aquest ja estava aclaparat pel delirium tremens i pels anys d’indigència, en un banc de la Vila Olímpica.El fet que hagin estat convocats presumptament per parlar de Tomás Giner els estalvia —com una mena de protecció ètica— haver d’assumir el dolor de la primera persona en la narració de les experiències més dures. D’altra banda, la proposta no està en absolut enfocada des del drama, sinó que aquests impagables actors tenen fins i tot el detall i la delicadesa d’amenitzar-nos la vetllada amb humor. La funció està plena d’anècdotes, reals o inventades —això no ho sabrem mai—, que ens fan riure o somriure, com la del besuc que passa de mà en mà per ser besat per uns nois de casa bona, en una festa delirant; l’episodi de la lloba que es va escapar del zoològic prop d’on dormien els sensesostre, o la rememoració d’un funeral surrealista ple de ferroviaris entonant cançons sobre trens com a metàfora de la vida. El treball dramatúrgic implica un —fals?— rastreig documental gens menyspreable, i en aquest sentit destaquen les col·laboracions de Carme Sansa, Jaume Sisa i Javier Mariscal, i també l’anàlisi detallada d’una foto on apareixen, entre d’altres, Nazario i Ocaña. Es respecta perfectament aquella consigna expressada en les acotacions de Sis personatges a la recerca d’autor, de Pirandello, segons la qual “qui vulgui fer una traducció escènica d’aquesta comèdia ha d’emprar tots els recursos per aconseguir que aquests sis personatges no es confonguin amb els actors de la companyia”. Els personatges no han de semblar actors, però ho són. Fan d’actors i expliquen la història que han pactat que explicarien. I la presència de les càmeres no fa sinó explicitar la voluntat —indirectament o obliquament— testimonial de tots els implicats en el projecte. Com diuen al bloc d’assaig, “la veritat es converteix en mentida per fer una veritat encara més punyent i reflexiva”. Amb aquesta proposta de metateatre documental sobre una persona que va viure i va morir al carrer, han trobat la manera idònia d’explicar el que volien transmetre, i de fer una denúncia efectiva —“L’any 2017 a Barcelona 57 persones sense llar van morir al carrer”— però sense subratllats innecessaris.A més dels hipnòtics primers plans, que ens fan adonar de l’immens valor del testimoni d’aquests homes, així com admirar el coratge que tenen de plantar-se al bell mig de l’escenari, cal destacar unes fantàstiques projeccions —el disseny de vídeo va a càrrec de Joan Rodon— que fan desfilar davant els nostres ulls la història recent —es fa un èmfasi especial en la Barcelona olímpica, i és que, arran de la remodelació urbanística que va comportar, com a mínim 3.393 persones es van quedar sense casa i no van ser reinstal·lades enlloc— i la vinculen visualment amb els carrers i el mobiliari urbà. Val a dir, a més, que tot aquest treball d’imatge es completa amb l’exposició fotogràfica de Juan Lemus, d’Arrels Fundació, que es pot veure al vestíbul del Teatre Lliure. Assistim a un relat amb el·lipsis, conduït, interromput i reprès per testimonis molt carismàtics i ben individualitzats, que fan emergir la figura de Giner després d’anys de silenci. Tom Giner, Tomasín, Tom el Americano són ells mateixos. Ens recorden que això que els ha passat li pot passar a qualsevol, i cada vegada més. Sis personatges és una de les millors propostes que es poden veure aquests dies en un teatre, tot i les contradiccions —forçoses i indispensables— que ens genera, com a públic, aplaudir amb total entrega i sinceritat unes persones que massa sovint ignorem. Crítica publicada a Núvol el 7 de juny de 2018

¿Sis personatges en cerca d'autor...? ¿Sis personatges a la recerca de la memòria de Tomás Giner...? ¿O sis personatges a la recerca d'un sostre...? L'obra creada col·lectivament a partir d'una idea inicial de Juan Carlos Martel Bayod i sota la seva direcció fa una mirada des de la discreció i el respecte al fenomen dels sensesostre, anomenats també recentment sensellar, un col·lectiu que només a Barcelona es calcula que arriba a un miler llarg de persones que dormen al carrer i un incalculable nombre de famílies que es veuen amenaçades de perdre el seu habitatge i que recentment ha estat protagonista d'acampades reivindicatives, com la de la Plaça de Catalunya, per fer visible la seva realitat, una realitat d'altra banda que té xifres alarmants: durant l'últim anys, han mort als carrers de Barcelona 57 sensesostre.Però el guió que ha creat l'equip de l'espectacle no es vol centrar directament i només en aquesta denúncia —que ja s'entén paral·lelament sense que se'n parli— sinó en la capacitat del teatre per convertir persones que són vistes com a marginades al carrer en protagonistes de petites històries de dignitat al voltant d'una història construïda a trossos, com un trencaclosques, del personatge que tots ells van conèixer o es van trobar en el seu camí en un moment donat de la vida: en Tomás Giner, un mite del sector anomenat “el americano” que tenia aspiracions d'actor, que va tractar fins i tot amb el director Ricard Salvat i l'Escola Adrià Gual per forma part, inútilment, del repartiment de l'obra de Pirandello, «Sis personatges en cerca d'autor», al Teatre Romea, i que apareixia i desapareixia de la vida dels amics que coneixia, com els cinc personatges abocats al carrer que en donen testimoni ara com a actors, i amb presumptes contactes amb l'elit artística i bohèmia de la Barcelona de l'últim quart de segle passat com el cantant Jaume Sisa, l'actriu Carme Sansa o el dissenyador Javier Mariscal.Tomás Giner acaba sent, com en la vida real, un miratge que és i no és, que es troba i no es troba, que existeix i no existeix, que és una estrella del Jocs Olímpics del 92 amagat com a portador dins la disfressa gegant de la mascota del Cobi i que en desapareix sense que se'n sàpiga res més, com el mateix inflable del Cobi quan en la cloenda dels Jocs es va enfilar cel enlaire davant els ulls de tot el món.La direcció de Juan Carlos Martel Bayod ha fet que els actors s'hagin anat fent seu el paper fins a la naturalitat i l'espontaneïtat prou creïble per fer que els espectadors s'oblidin que darrere hi ha un llarg procés de treball, un guió mil·limetrat, un text acotat pel dramaturg Joan Yago, unes imatges estudiades i projectades en directe a la pantalla de fons amb primers plans dels seus rostres i un conductor professional, l'actor Marc Rodríguez, que entra de puntetes en escena per conduir les entrades i sortides dels actors eventuals que ja són a les butaques de la sala com a espectadors, i que a manera que avança la història es va difuminant amb tots els altres fins al punt que fa l'efecte que també sigui un sensesostre com tots ells. Teatre testimoni, teatre document, teatre inclusiu... que té la virtut de fer sentir una fiblada als espectadors i que acaba removent-los enmig de la comoditat petitburgesa del privilegi de la platea. (...)

Fa a la vora seixanta anys, va haver-hi un productor cinematogràfic anomenat Samuel Bronston que va voler convertir el Madrid franquista de l’anomenada “la era del desarrollo” ( aquell  moment en el qual l’economia espanyola començava a revifar  després de gairebé dues dècades de postguerra, misèria i fam) en el nou Hollywood del sud europeu . La veritat és que els somnis de grandesa de Bronston van acabar força malament no masses anys més tard d’haver transformat els voltants de la capital de l’estat en un immens plató. Però abans que l’imperi Bronston patís la seva dramàtica caiguda  , el gran productor va tenir temps de produir un grapat de fastuoses superproduccions que, en una època en la qual no es podia encara omplir la pantalla amb figurants generats digitalment, n’anaven ben necessitades d’extres i més extres. Va ser a “La caida del imperio romano” ( tal i com ens asseguren Marc Rodríguez i Jesús Marcos) o va ser a “El Cid” ( tal i com sembla demostrar-ho la imatge de Sofia Loren que es veu projectada a la pantalla, i que correspon precisament a la pel·lícula dedicada al mític heroi hispà )? Tant sa val: si de cas, la confusió potser ens estigui donant una pista sobre la veritable naturalesa del personatge homenatjat en el molt notable espectacle que tanca brillantment NOSaltres, la mostra de teatre inclusiu programada pel Teatre Lliure. El cas és que Tomás Giner va sortir de l’orfenat de Madrid en el qual s’havia passat pràcticament  tota la seva infantesa per tal de fer de figurant a una d’aquestes pelis ( les dues, per cert , admirablement dirigides per Anthony Mann); posem que va ser a “La caida...”, aquell film de pressupost ruïnós gràcies al qual es va edificar la més gran reproducció del fòrum romà mai aixecada . I en Tomás  ( més tard conegut també  com a Tom, el americano) no es va limitar a ser un simple extra d’aquells que passen per allà i es veuen de lluny: a ell li va correspondre gaudir d’uns breus segons de glòria sortint a una escena en la qual formava part d’un grup de nois que eren llançats al buit . El cert és que de vegades  uns breus segons et poden marcar la vida: en Tomás en va tenir prou amb allò per saber que la seva veritable vocació, era la de transformar-se en actor. I ara donem un salt temporal, sense desvetllar més detalls d’una biografia que ens aniran desvetllant a trossets els sis personatges ( l’actor Marc Rodríguez inclòs) que s’han reunit a l’escenari per evocar a l’absent  Tomás Giner. Ara, anem cap a aquella Barcelona dels anys de la pre i la post  transició. La Barcelona alternativa d’Ocaña passejant-se per la Rambla en tot el seu esplendor, i compartint gresques nocturnes amb Nazario o Mariscal: també en aquesta Barcelona us trobareu al Tom, exercint d’actor secundari ( un d’aquells secundaris que potser no saps molt bé quin paper fan, però te’ls trobes per arreu)  al decorat d’una ciutat que reivindicava la marginalitat abans de donar el salt cap a la ciutat del disseny. Quelcom que ens porta ja cap a la Barcelona olímpica; aquella altra reencarnació d’una Barcelona que d’alguna manera s’havia transformat també en una ciutat de pel·lícula que s’anava omplint de decorats tan fastuosos com els de les  grans produccions  de Samuel Bronston. Sigui perquè la biografia personal d’en Tom va anar per aquí, o sigui perquè la dramatúrgia de Juan Carlos Martel Bayod s’ho munta prou bé com per fer-la anar per aquí, però el cas és que al Tomás, després d’haver-lo vist en 70 mm ( el format ideal per gaudir com cal de les pelis de Bronston) , i d’haver-se passejat entre cantautors galàctics capaços de fer sortir el sol qualsevol nit, també hi té aquí un paper reservat. I un paper – poca broma- vinculat ni més ni menys que a la canina mascota de la festa olímpica! Arribats a aquest punt potser us esteu fent ja la pregunta: però aquest espectacle, no era una proposta sobre la gent sense sostre que viu com pot  – i sovint mor de mala manera - pels nostres carrers? A què ve, doncs, tant parlar de les pelis de Samuel Bronston, i de l’ambient tirant a underground de la Barcelona dels 70 , i del Cobi abraçant-se amb Pasqual Maragall? Doncs ve , d’una banda, a que la notable proposta confeccionada per Bayod en companyia d’un grup de persones vinculades al Tomás  que també saben en primera persona el que significa sobreviure al carrer,  vol recordar-nos que darrera de qualsevol d’aquests sense sostre que sovint fan que desviem la mirada quan es creuen pel nostre camí ( probablement perquè ens fa massa por reconèixer que nosaltres mateixos podríem seguir el seu mateix itinerari vital)  hi ha una història. I ens vol recordar alhora  que  sovint – i també  potser de forma defensiva- tenim tendència a simplificar aquesta història; a identificar-la amb uns trets comuns , a un itinerari tòpic, sense tenir en compte les moltes variables que poden haver-se mogut en aquest itinerari. Però alhora, aquests personatges que potser no busquin cap autor però que també en tenen quelcom de pirandellians ( de fet, qui no ho té ?), ens van construint com qui no vol la cosa quelcom semblant a una crònica sobre els esplendors reals  i  els falsos decorats que amaguen molta misèria damunt dels quals s’ha aixecat tant l’estat espanyol com  la Barcelona de les darreres dècades. Que quan entres a l’Espai Lliure del Teatre Lliure, el que et trobis sigui un magnífic cortinatge vermell d’aquells que cobrien les pantalles als cinemes d’altres temps abans d’iniciar-se la projecció amb quelcom de gran cerimonial compartit , no és pas cap casualitat. I quan la cortina es va desplaçant elegantment creant només amb això una seductora atmosfera de irrealitat , arriba la projecció que ens revela de quina forma, el cinema en el qual som és un cinema sense sostre en el qual es projecta una veritat en la qual el neorrealisme es barreja amb la fantasia.