Fa a la vora seixanta anys, va haver-hi un productor cinematogràfic anomenat
Samuel Bronston que va voler convertir el Madrid franquista de l’anomenada “la
era del desarrollo” ( aquell  moment en
el qual l’economia espanyola començava a revifar  després de gairebé dues dècades de
postguerra, misèria i fam) en el nou Hollywood del sud europeu . La veritat és
que els somnis de grandesa de Bronston van acabar força malament no masses anys
més tard d’haver transformat els voltants de la capital de l’estat en un immens
plató. Però abans que l’imperi Bronston patís la seva dramàtica caiguda  , el gran productor va tenir temps de produir
un grapat de fastuoses superproduccions que, en una època en la qual no es
podia encara omplir la pantalla amb figurants generats digitalment, n’anaven
ben necessitades d’extres i més extres.

Va ser a “La caida del imperio romano” ( tal i
com ens asseguren Marc Rodríguez i Jesús Marcos) o va ser a “El Cid” ( tal i
com sembla demostrar-ho la imatge de Sofia Loren que es veu projectada a la
pantalla, i que correspon precisament a la pel·lícula dedicada al mític heroi
hispà )? Tant sa val: si de cas, la confusió potser ens estigui donant una
pista sobre la veritable naturalesa del personatge homenatjat en el molt
notable espectacle que tanca brillantment NOSaltres, la mostra de teatre
inclusiu programada pel Teatre Lliure. El cas és que Tomás Giner va sortir de
l’orfenat de Madrid en el qual s’havia passat pràcticament  tota la seva infantesa per tal de fer de
figurant a una d’aquestes pelis ( les dues, per cert , admirablement dirigides
per Anthony Mann); posem que va ser a “La caida…”, aquell film de pressupost
ruïnós gràcies al qual es va edificar la més gran reproducció del fòrum romà
mai aixecada . I en Tomás  ( més tard
conegut també  com a Tom, el americano)
no es va limitar a ser un simple extra d’aquells que passen per allà i es veuen
de lluny: a ell li va correspondre gaudir d’uns breus segons de glòria sortint
a una escena en la qual formava part d’un grup de nois que eren llançats al
buit . El cert és que de vegades  uns
breus segons et poden marcar la vida: en Tomás en va tenir prou amb allò per
saber que la seva veritable vocació, era la de transformar-se en actor.

I ara donem un salt temporal, sense desvetllar
més detalls d’una biografia que ens aniran desvetllant a trossets els sis
personatges ( l’actor Marc Rodríguez inclòs) que s’han reunit a l’escenari per
evocar a l’absent  Tomás Giner. Ara, anem
cap a aquella Barcelona dels anys de la pre i la post  transició. La Barcelona alternativa d’Ocaña
passejant-se per la Rambla en tot el seu esplendor, i compartint gresques
nocturnes amb Nazario o Mariscal: també en aquesta Barcelona us trobareu al
Tom, exercint d’actor secundari ( un d’aquells secundaris que potser no saps molt
bé quin paper fan, però te’ls trobes per arreu)  al decorat d’una ciutat que reivindicava la
marginalitat abans de donar el salt cap a la ciutat del disseny. Quelcom que
ens porta ja cap a la Barcelona olímpica; aquella altra reencarnació d’una Barcelona
que d’alguna manera s’havia transformat també en una ciutat de pel·lícula que
s’anava omplint de decorats tan fastuosos com els de les  grans produccions  de Samuel Bronston. Sigui perquè la biografia
personal d’en Tom va anar per aquí, o sigui perquè la dramatúrgia de Juan
Carlos Martel Bayod s’ho munta prou bé com per fer-la anar per aquí, però el
cas és que al Tomás, després d’haver-lo vist en 70 mm ( el format ideal per
gaudir com cal de les pelis de Bronston) , i d’haver-se passejat entre
cantautors galàctics capaços de fer sortir el sol qualsevol nit, també hi té
aquí un paper reservat. I un paper – poca broma- vinculat ni més ni menys que a
la canina mascota de la festa olímpica!

Arribats a aquest punt potser us esteu fent ja
la pregunta: però aquest espectacle, no era una proposta sobre la gent sense
sostre que viu com pot  – i sovint mor de
mala manera – pels nostres carrers? A què ve, doncs, tant parlar de les pelis
de Samuel Bronston, i de l’ambient tirant a underground de la Barcelona dels 70
, i del Cobi abraçant-se amb Pasqual Maragall? Doncs ve , d’una banda, a que la
notable proposta confeccionada per Bayod en companyia d’un grup de persones
vinculades al Tomás  que també saben en
primera persona el que significa sobreviure al carrer,  vol recordar-nos que darrera de qualsevol
d’aquests sense sostre que sovint fan que desviem la mirada quan es creuen pel
nostre camí ( probablement perquè ens fa massa por reconèixer que nosaltres
mateixos podríem seguir el seu mateix itinerari vital)  hi ha una història. I ens vol recordar
alhora  que  sovint – i també  potser de forma defensiva- tenim tendència a
simplificar aquesta història; a identificar-la amb uns trets comuns , a un
itinerari tòpic, sense tenir en compte les moltes variables que poden haver-se
mogut en aquest itinerari. Però alhora, aquests personatges que potser no
busquin cap autor però que també en tenen quelcom de pirandellians ( de fet,
qui no ho té ?), ens van construint com qui no vol la cosa quelcom semblant a
una crònica sobre els esplendors reals 
i  els falsos decorats que amaguen
molta misèria damunt dels quals s’ha aixecat tant l’estat espanyol com  la Barcelona de les darreres dècades. Que
quan entres a l’Espai Lliure del Teatre Lliure, el que et trobis sigui un
magnífic cortinatge vermell d’aquells que cobrien les pantalles als cinemes
d’altres temps abans d’iniciar-se la projecció amb quelcom de gran cerimonial
compartit , no és pas cap casualitat. I quan la cortina es va desplaçant
elegantment creant només amb això una seductora atmosfera de irrealitat ,
arriba la projecció que ens revela de quina forma, el cinema en el qual som és
un cinema sense sostre en el qual es projecta una veritat en la qual el
neorrealisme es barreja amb la fantasia.