Amb una trajectòria de 30 anys, la companyia de Mar Gómez ha deixat empremta amb un segell molt personal marcat per la seva teatralitat i humor, i un àgil vocabulari coreogràfic. Peces com la celebrada ‘Dios menguante’ (per la qual la ballarina va guanyar un Max) exemplifiquen la seva elaborada narrativa, treball físic i sentit de l’humor que l’han convertit en un referent de la dansa contemporània al nostre país. El seu nou treball de carrer no té el ritme narratiu i l’aconseguida comicitat tan presents al seu currículum. Aquesta vegada inclou elements circenses -ja li van funcionar molt bé a ‘Perdiendo el tiempo’- per portar el mite de la trobada d’Ulisses amb les sirenes a una platja dels nostres dies. Converteix l’heroi grec –Xavier Martínez- en un maldestre estiuejant que apareix amb la cadira, el para-sol, un cocodril inflable i altres rampoines. No funcionen alguns dels ‘gags’, molt naïfs, com quan intenta sense èxit encaixar els dos pals del para-sol.

Una perxa xinesa sobre una base rodona giratòria (que els artistes mouen manualment) recrea bé el pal del vaixell al qual es va fer encadenar Ulisses per no caure en l’encanteri de la bella música de les nimfes i morir ofegat. Les acrobàcies són a càrrec de l’especialista Veronica Capozzoli (‘Trenzadas’), també amb formació en dansa, que interpreta la sirena Partenop i realitza notables rutines aèries. La cantant Andrea Beyker posa la veu, mentre que Gómez assumeix menys protagonisme a través del moviment.

Tot i la gran qualitat dels artistes, ni la història, amb una comicitat molt naïf i una narrativa confusa, ni els personatges aconsegueixen connectar fàcilment amb el públic. El vestuari, molt dispar i poc encertat, tampoc no suma, i no s’aconsegueix un atractiu engranatge de totes les peces. Hi ha bons moments, sobretot cap al final, quan cobren molta força les rutines de Capozzoli i Martínez a la perxa i es potencia el treball físic entre tots dos. Cal destacar també quan submergeixen els caps i el cos a l’aigua continguda a l’estructura circular. Podrien haver aprofitat molt més el joc que sempre dóna un element com l’aigua per reforçar l’aspecte plàstic d’una proposta que no aconsegueix encisar el públic.