La culpa no va ser del txa-txa-txa, que cantaven els Gabinete Caligari. En tot cas, devia ser del cuplet. Dels jocs de paraules malentesos, de la por que, amb l’humor, es poden desbancar les veritats més terraplanistes. Amb Sicalíptiques la colla de Le Croupier (Esperança dinamita) insisteix en un repertori tan desconegut com celebrat. No en cal gaire més. El cuplet, com el teatre popular, van ser uns dinamitzadors imprescindibles per a la divulgació del català. Des que Rossend Llurba va començar a escriure lletres dels cuplets (1917) la tendència va anar augmentant, fins a pràcticament, la II República, que s’inicia el declivi del Paral·lel. Va ser Raquel Meller la que li va encarregar una peça en català, per acontentar a una part de la seva parròquia.

Aina Sánchez (Maremar, Ànima) amanyaga el peu del micròfon, seductorament. Els seus dits fins retallen el vent i generen la imatge més simpàtica de les seves interpretacions. Així i tot, és la que domina les peces més amargues, que exposen la duresa del darrere de l’escenari. Mont Plans (Sembla que rigui) manté la seva bèstia escènica habitual. Es posa el públic a la butxaca de manera innata, sembla que li surti amb tota naturalitat, però hi ha molt ofici per simular espontaneïtat. Carles Cors despunta en el Pico de la Paca. Les interpretacions del trio fugen de la sobrerepresentació. Hi ha, això sí, una divertida picada d’ullet entre cançó i cançó. I breus comentaris que aporten llum a la desmemòria i valoren la importància per a la reivindicació de les dones i també dels treballadors, en general.

Els prejudicis del món de la revista i de la vinculació el món de determinat espectacle amb el franquisme ha menystingut tots els espectacles i cançons de revista. Ara, superada la imatge primària dels centímetres de carn, sembla que aquesta corda quedi descatalogada. Però no és cert. Veus com Glòria Ribera artista de Parné  (Llordes amb Gemma Polo) o Jéssica Pulla (Autoodi)  reivindiquen i renoven el llenguatge, el relat i l’estètica que vol ser popular, irreverent i inconformista.

El cuplet va fer tremolar les bases sobre les quals s’assentava les idees més castradores de la religió, l’empresariat i la jerarquia militar. Avui, immersos en un deliri de veus mediàtiques que ofeguen la diversitat, és ben necessari donar veu a l’esperit llibertari i que, fins i tot, es guanyi un espai al seu emblemàtic Molino o, si més en la futura programació de l’Arnau de la Raquel Meller. La culpa no va ser del txa-txa-txa. En tot cas la beneïda culpa de la transformació social és del cuplet.