Andrea Jiménez es vol transmutar en pandereta a Sibil-a. Hi veu paral·lelismes entre l’instrument i la dona perquè “neixen de la pulsió transmissora d’un cos mestre i esclau del rebot, que vol expandir-se cap a horitzons futurs sense deixar de ser salvaguarda d’una herència popular”. comenta en una sinopsi, veritablement reveladora. El magnetisme de la intèrpret és notable perquè tant domina els braços i el cos com la veu, perquè canta mentre balla i mostra una situació intrigant. El seu control és molt gran.

Més relatiu és la referència amb el cant de la Sibil·la. Visualment, el tors cobert amb les xinxines (o sonalls) poden recordar una armadura, com el personatge que canta aquest ritual abans de la Missa del Gall. La Sibil·la és una endevinadora del món pagà (amb mantell de seda i amb una espasa a la mà) que anuncia l’arribada del Messies. Joana Gomila en va fer un taller de recerca a Fira Mediterrània fa un grapat d’anys. I Maria Arnal va fer una adaptació memorable dins del festival Clàssics fa un parell d’anys. Ara, aquesta mirada des del flamenc és un pèl allunyada. Per començar perquè la veu blanca és més estripat pel cante del dolor. La pandereta en clau de Sibil·la pot recordar un escut. Andrea Jiménez vol esdevenir un mirall que travessi del passat de la tradició al present i futur més pròxim, tot una declaracio´d’intencions del que procura el Pla d’Impuls de la dansa d’arrel. En tot cas, sí que hi ha un cert alliberament (com si fos l’arribada de la Bona Nova) en la identificació de l’artista amb l’instrument, tot i que, en realitat, valdria en molts altres contextos. Falta lligar millor la relació Sibil·la/ pandereta (o simplement, entendre que ha estat una pulsió d’arrencada creativa, que s’ha anat transformant a partir de la recerca). I no donar-li més voltes. Sovint la dansa, més que intensos raonaments dramatúrgics, només busca la pulsió de l’emoció.